1. Per qualsevol caminador català és imprescindible haver-hi pujat algun cop. A més, la muntanya és màgica.
2. Intentar treure'm de sobre, o almenys controlar-ho millor, el vèrtig. Tots els que em conèixen saben prou bé que no puc sortir a la terrassa de casa meva (un 4t. pis), i havia pensat pel que m'havien explicat que al Pedraforca m'aniria de perles.
Ja sabeu per què el Pedraforca té aquesta forma tant peculiar? Doncs la llegenda explica que a dalt del cim, havent estat de molta més alçada, s'hi reunien bruixes, i de tantes que van formar 2 bàndols, i amb això van començar els problemes. Quan Sant Miquel se'n va adonar, va agafar l'espasa i va voler ensorrar la muntanya, però el resultat va ser que hi van quedar els dos cims principals (el Pollegó Superior i el Pollegó Inferior) i l'Enforcadura, el qual la Tartera es diu que son les restes, en milions de trossos, de l'espasa de Sant Miquel. Deixant les llegendes a part, val a dir que hi vam anar al dia de Sant Miquel!!!
Vam decidir anar-hi aquest dia per no trobar-nos'hi massa gent, ja que sempre està a petar. Tots tres, en Lluís, la Carme (no us perdeu les seves fotos!) i jo teníem festa i ens anava bé. Vic celebrava la Festa Major.
Vam marxar d'hora al matí i a les 7 ja enfilàvem cap al Refugi de Lluís Estasen, a la cara Nord. Espectacular la silueta de la muntanya. Semblava tot molt tranquil i aparentment amb el nostre objectiu aconseguit: la muntanya buida, però a 100 metres per arribar al refugi tot de tendes acampades en un lloc prohibit. Primer semblava només haver-n'hi una, però n'hi havia moltes més. Qui carai pot acampar en un lloc prohibit? Doncs ni més ni menys que l'Ejército de Tierra Español. Vam saludar a un soldat, que com les tendes, tant camuflat no sabem ni d'ón va sortir!! I aquí ja va començar la típica brometa: t'imagines que ens estan espiant durant tot el camí?... T'imaginar arribar al cim i trobar-hi tot un destacament?... No va fer falta arribar dalt del cim per saber-ho: ens vam trobat els soldats al Coll del Verdet, carregats amb 15 o 20 quilos a l'esquena i cadascun amb METRALLETES!!! Vaja, ja no estàvem sols!! I aquí va començar la "processó" cap al cim. A la primera grimpada ja els vam adelantar. I un cop al primer pla, es van sentir frases tant cèlebres com:
"dejamos pasar a los CIVILES, que nosotros vamos más cansados"
"mi sargento, AQUELLO ES MONTSERRAT?"
Sabeu quan us agafa un atac de riure i no el podeu dissimular? Ja m'enteneu. I no sabien segur si la silueta de la banda Sud era Montserrat!
Pel que fa al meu vèrtig us haig de dir que Déu ni Dó:
Després de Grimpar 4 vegades amunt i 3 avall, vam fer el Cim. semblava que no hi acabaries d'arribar!! Amunt i Avall! Però tot lo bo es fa esperar, i des del cim qines vistes!! La cara Nord tota una paret vertical!! Fins i tot vaig haver-me de canviar de lloc per esmorzar per culpa del vèrtig. Vaig quedar sense paraules. fins que no ho vius no ho pots entendre!! A dalt hi havia 2 grups de gent més, de Vic, i després van arribar els soldats. Ens vam fer les fotos de rigor:
Acte seguit vaig decidir escoltar música en català: Els Amics de les Arts, Cesc Freixas i sobretot Obrint Pas, ja que a la nit anterior vaig haver de marxar abans per anar al Pedraforca, els escoltaria des de dalt del Cim. I després vam començar el descens per la tartera, abans passant pel cim de Calderer. Jo ja no ho vaig voler intentar perquè el vèrtig ja el tenia disparat, però la Carme i en Lluís sí que ho van intentar, i per molt poc no hi van arribar. Després vam dirigir-nos cap a l'Enforcadura per agafar la Tartera. A baix m'hi vaig trobar un meu amic de Vic (sembla que la gent que treballa a Vic va tenir el mateix pensament) que tot just pujaven. Ells havíen agafat la ruta per Gòsol. I llavors va començar la Tartera del Pedraforca: per uns un mal tram, i per altres sensacional. Que divertit!! Si de la pendent que queies de cul i ja eres al terra!! Tant vertical que gairebé hi podies baixar dret!! A mi em va agradar molt, tant que vaig atrapar els militars i els vaig tornar a adelantar (ells no havíen anat al Calderer), i l'hora i mitja per baixar em va passar com 10 minuts!!! Llavors ens vam dirigir cap al refugi i vam començar a dinar mentre els militars formaven i feien estiraments. Al dinar vam conèixer un pare i un fill de Barcelona, en Pepe i en Marcos, que van demanar al refugi un entrepà de botifarra. Ells feien ruta de dies del Cavalls del Vent. Per acabar vam anar a buscar el cotxe al Mirador de Gresolet. I per fer-nos les fotos del Pedraforca ens vam parar en una benzinera. Si a dalt del cim no les tenia totes de tronar-hi, un cop a baix ja tornava a estar convençut que hi tornaria per ensenyar-ho a gent que no hi hagi estat mai. Quin gran dia! I a més el temps ens va respectar!!
Si mai teniu l'oportunitat d'anar-hi no us ho penseu i cap al Pedraforca hi falta gent!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada