dimecres, 25 d’abril de 2012

PUIGSACALM - MATXOS - JOANETES

Què tal blocaires! El dia 22 d'Abril va ser el Diumenge que van realitzar la tradicional Cursa dels Matxos, a Torelló. Una cursa duríssima que jo encara no estic preparat per fer-la, però el que sí que està en condicions de poder-la fer i acabar com si res és en Lluís Tuneu. Doncs cap problema, perquè la Carme Tuneu el va apuntar i nosaltres vam decidir d'anar-lo a acompanyar a la sortida i al cim del Puigsacalm.
Vam començar la jornada molt d'hora la matí. Érem la família Tuneu amb en Bitxo i jo. La sortida era a Torelló a 2/4 de 7 del matí, però un cop va acabar el brífing ja van donar la sortida directament, fet que va causar que comencéssin un pèl abans de l'hora i enganxéssin algun corredor desprevingut, que encara s'estava cordant les bambes (tal i com es diu els van agafar amb els pixats al ventre, o també la versió que els van agafar en bragues...)


El que sí que teníem previst amb la Carme era anar a animar a en Lluís al cim del Puigsacalm. I així va ser. Vam aparcar el cotxe a Joanetes, al mateix lloc que l'any passat, sota un cel molt amenaçador i molta boira. De fet, pintava tant malament que vam marxar amb els impermeables posats i caient algunes gotes. Els cims del Puigsacalm o el Puig dels Llops ni es veien de la boira que hi havia.


Tot i així, vam decidir pujar per Ganxos Nous i el Barret, tot passant per Santa Magdalena, el camí dels Burros i poder encarar així l'última pujada fins arribar al cim i allà esperar que arribés en Lluís. En un moment del principi en Bitxo es va aturar en sec, i és perquè al mig del camí hi menjava un teixó, que quan ens va veure va marxar decididament cap al seu cau.

La Carme Tuneu a punt per encarar un tram de Ganxos Nous

Just abans de trobar-nos la farmaciola que hi ha abans d'arribar al cim ja ens vam començar a trobar als corredors que havien sortit de Torelló.

Tot animant al corredors
La Farmaciola just abans de fer el cim de Puigsacalm
En Bitxo i jo al cim
I un cop al cim vam fer-nos les fotos de rigor pels 100 cims. Com que hi feia tant de FRED vam decidir muntar una mena d'avituallament amb senyera inclosa un pèl abans del cim i esperar en Lluís allà. De fet, feia tant fred que vam improvisar uns guants amb el jersei de la Carme, i fins i tot éren els corredors qui ens animàven a nosaltres.

El nostre avituallament
Dos corredors amics meus
En Lluís passant pel nostre avituallament (per cert, fresc com una rosa)

En Lluís va arribar a la millor hora, quan ja la boira havia escampat, però no es va aturar ni un moment a esperar-nos per recollir les coses i a ritme ràpid va fer el cim.

En Lluís i la Carme Tuneu parlant al cim

Ens vam despedir d'ell i a partir d'aquí es pot dir que va començar un nou dia. Si el vam començar amb un temps amenaçador, la segona part de l'excursió va ser totalment al contrari. Ens va lluïr tota l'estona un sol que cremava. La Carme i jo vam decidir tornar com l'any passat passant pel Puig dels Llops, un lloc espectacular, i baixar per la part del darrere, i decidir més endavant si baixar per Ganxos Vells o per Santa Magdalena.

Jo al Puig dels Llops, amb el Puigsacalm al fons
Encara no sé com va anar tot però vam baixar per un camí totalment ple de vegatció que amb prou feines es veien les marques, però la qüestió és que vam arribar al lloc on volíem.

El Tobogan de Pedra (mireu que bé que s'ho passa!)
Espectacular vista del final del Pla de Santa Magdalena
Fa estona que no veig marques
I com que feia tant de sol, vam decidir baixar per Ganxos Vells. La veritat és que després de pujar pels Nous i relliscar com mai degut a la humitat, no vam decidir fins al moment per on passaríem. Va ser una sort passar pels Ganxos Vells, ja que son molt divertits, i més si hi vas amb gos:


I després dels Ganxos Vells, al cap de poc, vam arribar al cotxe amb un sol que feia patxoca. Realment va ser una excursió molt divertida i amb ganes de tornar-la a fer.

FOTOS


TRACK

dilluns, 23 d’abril de 2012

Sant JORDI

Què tal gent! Diuen que val més tard que d'hora, i per això, encara que sigui molt tard, us desitjo un bon Sant Jordi


dijous, 19 d’abril de 2012

RUN FOR PARKINSON's - Caminada d'AIGUAFREDA

Hola què tal gent! El passat Diumenge vaig participar a la 15a Caminada d'Aiguafreda 2012. Una caminada que pintava molt bé perquè recorreríem part dels cingles de Bertí. I també ens retrobaríem amb la Maria, que segur que ens estava esperant al control de l'esmorzar.
Els components que hi vam assistir vam ser la Carme i en Lluís Tuneu i jo, que en aquesta ocasió em van passar a recollir a Vic.
Però el dia va començar molt enboirat, i si havíem d'anar a dalt dels cingles a veure boira...
La sortida de la marxa va ser a la plaça de l'ajuntament d'Aiguafreda. De sobte ens hi vam trobar una parada del RUN FOR PARKINSON's. Es veu que si caminaves durant el cap de setmana els teus quilòmetres anàven solidaritzats cap a la gent que pateix aquesta malaltia i als seus cuidadors. Com que no ho sé explicar massa, AQUÍ hi ha l'enllaç d'aquesta organització. Allà vam recollir el ticket i vam marxar en direcció Sud. La veritat que semblava que notava el dia, ja que només notava la baixada i no la pujada. No veia que el camó s'enfilés, sinó al contrari. Però la Carme ja em va explicar que el primer tram anaves guanyant altura mentre baixaves a estones. El dia que va començar amb boira de mica en mica es va anar aclarint, i això ens va permetre poder observar unes vistes magnífiques dels cingles.


Al cap de poc vam trobar un avituallament amb aigua, que el seguia un altre amb coca i batut de xocolata, que es va posar d'allò més bé. I després de menjar una mica, i trobar-me un amic de la feina (en Pere bon rotllo), va començar la pujada

El Pedruscot

i les ganes de pujar en aquest pedruscot (perdoneu però no en sé el nom)

En Lluís la Carme i jo a dalt del Pedruscot
i quines vistes!! El sol ja feia estona que feia acte de presència i la boira ja començava a fondre's quan vam fer-hi cim. Després de les fotos de rigor vam seguir cap al punt més alt de la caminada. I la cap de res l'esmorzar. La Maria es va sorprendre de veure'ns. És que no li vam dir res perquè fos sorpresa, i ho vam aconseguir.

La Maria i la Carme en primer terme i en Robert de perfil amb caputxa
També grata sorpresa per nosaltres al retrobar-nos amb en Robert, el company de la Maria i que eren les seves primeres passes després de 8 mesos (degut a una operació de genoll). Què dir dels avituallaments dels Gafarrons? Doncs com sempre: FANTÀSTICS! Quin esmorzar!! I amb vistes al Montseny nevat i ben a prop del cingle!!


Si és que estàvem per sobre els núvols!! I com que estàvem dalt d'una cinglera, no ppodien faltar les fotos per la comprobació


i ja us dic que jo no em vaig quedar pas curt, que un srvidor amb vèrtig també ho vaig voler demostrar.

La caminada va seguir en direcció Nord molt tranquilament i passant a ras de cinglera. tot un espectacle!! I a més, el sol ens va acompanyar durant tot el trajecte. Llavors, després de donar una volteta opcional per veure el naixement dels cingles, vam començar el descens cap a Aiguafreda. A mitja baixada, i contrariament que a la pujada (sorprenent, per cert), s'hi va formar un tap de gent que anava a pas tant lent que em vaig permetre el luxe de fer això


sí, simplement és una foto a una flor, ja se sap, comença a brollar la primavera!! Després de fer un adelantament per la dreta (espero que els Mossos no em multin!), i d'escoltar algun renec fora de to, vam arribar al final. Tal i com ja sol passar a les caminades dels Gafarrons, al final et fan entrega d'un obsequi de la caminada (un termo pel cafè) i també sortejen obsequis amb el número del tiquet. I sabeu què em va tocar a mi? Uns mitjons? NO, uns guants? NO
Em va tocar un val de descompte de 15 euros per anar a vescanviar en una botiga de Granollers i dins d'1 mes d'antelació!!!! Quin sorteig. No patiu que després de rumiar una estona ja tinc decidit què hi compraré.
Però lo millor va ser amb el responsable del RUN FOR PARKINSON'S. Molt amablement ens va demanar si volíem posar pel cartell. I suposo que ja ens coneixeu, oi?


I llàstima que no tinguéssin articles per vendre, que sinó...
En resum, que va ser una gran caminada, amb bona companyia i a sobre per una bona causa: què més es pot demanar???

FOTOS



VÍDEO DE RUN FOR PARKINSON'S


TRACK


divendres, 13 d’abril de 2012

Els experiments de SALLY DAVIES

Hola què tal gent! Els Divendres a la tarda, després del curro, és temps per preparar el Fase Beta. I de tant en tant trobo notícies curioses com la que avui m'he trobat. Espero que sigui una broma tipus dia de Sants Innocents, perquè si relament és certa la notícia és molt difícil de creure. Què li devia passar pel cap a aquesta senyora a l'hora de fer l'experiment? Ho hauré de provar algun dia, que per cert hauria pogut ser avui ja que he anat a treballar en un restaurant d'aquestes característiques... Us explico:
Sally Davies és una pintora fotògrafa que un dia va voler començar un projecte/experiment per demostrar a un seu amic que el menjar dels restaurants de menjar ràpid no és sa. El projecte porta per nom "Davies "Happy Meal Project"". I un dia del 2012 del mes d'Abril es va dirigir a un establiment de Mc Donalds i va comprar-hi una hamburguesa i una bossa de patates. I a partir d'aquell dia va començar l'experiment, ja que si la carn era sana i bona s'hauria d'haver descomposat al cap de res. I la sorpresa va ser que d'això ja fa 2 anys i en comptes de descompondre's està com el primer dia!!!


Es veu que a partir del dia 2 l'hamburguesa va deixar de fer l'olor característica d'hamburguesa i els seus gossos ja ni la podien/volien olorar!!


Aquesta notícia fa olor de mentida però com que l'he trobat entretinguda us l'he explicat.
Fins demà al Fase Beta!!!

diumenge, 8 d’abril de 2012

TRAVESSA DEL CAP DE CREUS 2012


Què tal gent!! La setmana passada va ser Setmana Santa, i com ja fa 8 anys durant el Dissabte i Diumenge Sant se celebra la Marxa de Resistència de les 24 Hores al Cap de Creus, una marxa de 87 quilòmetres i 6000 metres de desnivell acumulat, uns números que fan por, però no per la família Tuneu, ni pels de Sant Feliu, ni la Tània, ni l'Enric, ni en Ventura, ni en Miguel,... Però com que jo sabia segur que 87 quilòmetres no els podria fer, vaig decidir fer com l'any passat: fer el tram central, és dir, de Llançà a Cadaqués, 31 quilòmetres. Si l'any passat em van acompanyar la Família Tuneu, en Pere i la Carme i el meu cosí Albert, aquest any va tornar a venir l'Albert (suposo que l'any passat li va agradar) i va convèncer el seu pare (el meu tiet), en Santi, per acompanyar-nos. Els Tuneu i els de Sant Feliu en teoria ens reuniríem a mig camí. I així va ser. Abans de començar teníem decidit esperar fins que passessin els companys que la feien des del principi, però entre que nosaltres a les 11 ja hi havíem arribat , i hi havia una previsió que ells no passarien fins a quarts de 2, els vam trucar i els hi vam dir que ja marxàvem, que potser ens trobaríem a mig camí o potser ja fins a Cadaqués. La veritat és que els vaig trobar a faltar perquè no ens vam trobar, però sort del telèfon que ja ens anàvem comunicant, això sí, a l'hora que teníem cobertura. La veritat és que gràcies a marxar una mica abans em va permetre el que us explicaré al final de la crònica.
Però començo, que sinó hi haurà més introducció que crònica.
Vam començar la marxa cap a quarts de 12 del migdia després d'haver dinat amb les carmenyoles que havíem preparat. I amb la panxa plena (i les motxilles també, plenes de xubasqueros pel temps previst per la tarda) de pasta vam emprendre la sortida. El primer tram d'aquesta marxa et porta per uns paratges canviants amb alzines, roures, garrics,... i sobretot pujades i baixades.

En Santi a l'Alzina Surera i l'Albert fent-li una foto
Llàstima que el bosc estigui cremat, perquè us imagineu que els arbres tots fóssin com el de la foto! Bé, la pendent forta comença a partir de Roca Miralles, el qual ens avisa que comença de veritat la pujada.

Roca Miralles
I també vaig comprobar de quin estil anirien en Santi i l'Albert: amb pressa, com si anéssin a apagar foc. Jo els hi deia que es reservéssin per la pujada de Cala Jóncols, una pujada que l'any passat em va enganxar amb pilotes i que aquest any no permetria que me la jugués. Amb molta més rapidesa que l'any anterior aviat vam ser a dalt, i vam poder tornar a contemplar vistes espectaculars de Llançà


Un cop s'ha fet la pujada més forta el camí segueix pujant però no ja amb tanta intensitat, fins que et trobes la carretera que duu cap al pàrquing de Sant Pere de Roda. Però enguany van canviar el recorregut,  i en comptes de travessar tot el pàrquing, vam passar per una pista que et duia fins a Santa Elena, tot podent contemplar una vista espectacular de la plana de l'Alt Empordà. Feia un dia radiant i sense boira, i permetia divisar les Illes Medes, el Castell del Montgrí, el Castell de Begur, tot el Golf de Roses, el Canigó... imperdible!!! A Santa Elena et fan anar cap al camí que comparteixes amb tothom, vul dir amb els guiris, els cotxes, les històries de cotxes precipitant-se (o gairebé) del pàrquing,... moltíssima gent. Al cap de res vam arribar al peus del Monestir de Sant Pere de Roda,

El Monestir de Sant Pere de Roda en primer terme i el Castell de Sant Salvador a dalt a la dreta
però sense aturar-nos-hi, van decidir posar gas a fons fins al Castell de Sant Salvador, que allà la ruta et fa passar serpentejant l'interior de les runes, i no van parar fins a Castell Saverdera, un lloc molt especial que tothom aprofita per perdre's o per fer-hi un mos. I inconscientment de mi, aquest punt és un 100 cim!! Gràcies Carme per fer-m'ho saber, un altre a la saca!! En aquell punt hi havia cobertura de mòbil i em va arribar un missatge que feia mitja hora que els altres estàven dinant a Llançà.

Vistes des de Castell Saverdera
Un cop avituallats, vam començar a marxar per la cresta, el punt més divertit de la marxa i alhora el més espectacular, ja que tens vista de 360º durant tot el recorregut. I al final de la cresta la divertida baixada, que vam decidir de fer-la corrent.


Però què s'han cregut aquest dos!!! A mi córrer em mata!! Però què hi vols fer. Vaig decidir seguir-los. Un cop a baix fas un turó i t'hi trobes una ambulància tota sola. Pobra, es devien aborrir bastant. I al cap de 2 turons més t'hi trobes un avituallament amb camilla de massatges!!

Avituallament al Coll de Sant Genís
Aquí el camí segueix anant fent turons fins arribar a l'enllaç de la carretera de Cadaqués a Roses i el Pení. I aquest any el temps ens va permetre veure en tota esplendor la base militar i el que semblava un trenet turístic a la muntanya del davant.

El Pení
Base Militar d'El Pení
Trenet turístic (????)
I quan arribes a dalt la collada llavors t'espera una baixada suau però amb vistes espectacular altre cop, en primer terme el Cap Norfeu, i en segon terme les Illes Medes i sobretot el Montgrí.


Si mireu la crònica de l'any passat descobrireu que en aquest punt ens hi vam trobar un micro-clima de boira i fred i vent que no vam poder contemplar res d'això. A més, enguany ens permetia veure gairebé tot el camí fins a Cala Jóncols. Altre cop a córrer i córrer,... Al cap d'una estona vam arribar a Cala Jóncols. Aquí l'avituallament està situat just abans de l'entrada a la cala i ningú gosa anar-la a veure. Doncs nosaltres vam decidir anar-la a visitar. A més, ens faltaven només 6 quilòmetres per Cadaqués.


I després de 26 quilòmetres bastant ràpids, quedava l'última pujada, la que em reservava. Però el duet Rovira no va afluixar, i vam fer la pujada en 20 minuts!!! I després encara els hi va quedar alè per córrer un tram de la baixada. Es nota que teníen ganes d'arribar. Quan flatava poc per arribar, i ja feia una estona que vèiem Cadaqués, els meus dits grans del peu van començar a queixar-se, i així fins a Cadaqués. A la primera casa de Cadaqués vam aprofitar per fer l'última baixada corrent, i suposo que per la cara que hi posava jo, o pel que estava dient a l'Albert (si ara caic ja no noatré res, els peus em fan mal i ja no miro on els poso,...), unes noies no paràven de riure. Ja ens quedava l'últim tram, travessar Cadaqués envoltats per gent molt ben vestida. Sota els arcs de Cadaqués ens vam retrobar amb la nostra taxista, la Tere, la meva tieta, que havia aprofitat (que ens portava amb cotxe i ens venia recollir) per fer vacances de veritat. I sorprenent l'arribada al control: la gent ens aplaudia!!! Mai m'havia fet tant meus aquests aplaudiments, potser perquè encara mai, o feia molt de temps, m'havia fet algú. 31 quilòmetres i 400 metres. 7 hores i 7 minuts. Una molt bona companyia i bones vistes. Què més es pot demanar!! Doncs sí, hi ha més coses per demanar, com per exemple una mica de veure o menjar, que ens el van donar la gent del control.

L'Albert, jo i en Santi a Cadaqués
Per celebrar-ho vaig decidir trucar al grupet que ens venia al darrere, i de pas, donal-s'hi ànims que ells encara els hi quedava molt recorregut per fer. A més, els trobava a faltar. I tenia ganes de parlar, encara que fóssin uns instants, amb en Pere. I així va ser. Tots teníem cobertura i vam poder parlar.
Bé, fins aquí seria una crònica normal, amb un final normal...

TRACK



Però va passar quelcom de diferent. Tal i com us he dit a l'inici, vam marxar abans del previst. I vam anar més ràpid del previst. A les 7 érem a Cadaqués. I no sé si va ser pel bon rotllo del dia, de la trucada que vaig fer, el litre de Coca-cola engolit en temps rècord, el menjar,... en fi, no sé per quin motiu, però jo estava preparat per tornar-hi altre cop. Tornar a caminar. El mal dels peus m'havia marxat i em veia capaç d'arribar al Far de Cap de Creus. Després de consultar-ho amb la Tere i en Santi, vam decidir que em vindrien a recollir al Far. Ni l'Albert ni en Santi van voler venir, així que vaig marxar jo sol. Pel Far quedaven uns 6 quilòmetres més que els hi vaig dir que els faria en 1 hora i mitja, potser 2. I així que vaig marxar com un coet i cap al Far m'hi esperen. Aquest tram és bastant diferent a tots els altres. Només fas que pujar, baixar, pujar, baixar, travessar la carretera,... A Port-lligat vaig estar a punt de perdre'm a l'enllaç del pont amb el que semblava una cloaca, sort de dues noies molt simpàtiques em van dir que anava bé. A partir del control 12, entre Cadaqués i el Far, el camí passa a ser molt pedregós i ple de rocs. No vull ni saber com ho van passar els que se'ls hi havia fet de nit. I al cap de poc, i corrent per anar com més d'hora millor, vaig arribar al Far en 1 hora i 19 minuts. I a sobre vaig arribar en condicions!! Què més es pot demanar!! Ràpid i en condicions. Quin gran dia. En aquell moment devia ser la persona més feliç de la terra. No m'ho podia creure. Objectiu aconseguit, i en negreta.

A la llunyania el Far de Cap de Creus
Al costat del Far de Cap de Creus
L'Òscar, un molt bon amic
38 quilòmetres. I amb ganes de més. Però si feia més em quedava definitivament sense cotxe per tornar. Així és que d'aquí poc probaré de fer alguna marxa amb el 5 al davant!! Quina emoció.

TRACK



Ara sí, abans d'acabar la crònica haig d'agraïr a tota la gent de l'organització, que tot i no estar inscrits a la marxa ens van servir com si ho fóssim. També recalcar que la marxa està molt ben marcada, i a sobre la pots fer durant tot l'any perquè està senyalitzada amb pintura com si fos un sender.

I com no, recordar i agraïr especialment a la família Rovira Tarabal, ja que sense ells no hauria pogut arribar fins a on vaig arribar.

Gràcies Santi, gràcies Tere, gràcies Albert!!

FOTOS


FOTOS D'EN SANTI I L'ALBERT



VÍDEOS




TRACK ENLLAÇAT


divendres, 6 d’abril de 2012

El COSTABONA i ROCA COLOM

Quina excursió el passat Diumenge!! No tenia previst fer quelcom d'especial per Diumenge. Bé sí, anar a la Fira del Mercat del Ram, però a les fires sempre hi ha gairebé el mateix. Per això, quan la Carme Tuneu em va dir que el matí de Diumenge anirien al Costabona va ser fàcil la decisió d'acompanyar-los.
En aquesta ocasió vam ser: En Lluís Tuneu, la Carme Tuneu, en Genís Hernández, en Bitxo i la Duna, i jo. Una altra excursió amb la família Tuneu al complet!!! Que divertit!!
Quan em vaig despertar vaig maleïr el moment, ja que portava a sobre un refredat, que a dia d'avui encara tinc, i que va ser difícil arrencar. Però un cop en marxa un altre inconvenient vaig trobar abans d'arribar: un control d'alcoholèmia a l'entrada de Manlleu, mab llums com si fos una pista d'aterratge d'avions i bandes sonores (no de les que fan música, ehh!). Tot un espectacle!
Vam marxar ben d'hora per no tornar gaire tard. Per arribar-nos prop del Costabona vam decidir agafar la pisat forestal de Setcases a Espinavell, i sorpresa:


a la pista hi havia neu glaçada que ni amb cadenes (de roba) vampoder passar. Després d'una estona d'incertesa, vam decidir agafar la pista des de l'altre extrem, és a dir, des d'Espinavell. Va ser tot un encert ja que la pista està en bones condicions i és a cara sud i no hi vam trobar ni rastre de neu. Si mai vas amb el temps previst i tens un inconvenient tens possibles opcions per anar a l'hora prevista d'acabar:
· Fer el trajecte més curt (en aquest cas impossible, ja que el cotxe no pot pujar més amunt).
· Tornar-hi un altre dia.
· Pujar més ràpid.
Ja us podeu imaginar quin va decidir en Lluís Tuneu, i jo, tots. La veritat és que jo no podia anar massa ràpid per culpa del refredat, però vaig anar seguint. La Carme deia que semblavem uns domingueros matiners: no anàvem ni d'hora com de costum, però anàvem d'hora per ser domingueros. Jo anava amb les botes i els pantalons d'hivern perquè tenia ganes de fer algo a la neu. I de moment, tot pujant just n'hi havia esporàdicament a trams molt petits. El que sí que em va sorprendre és que el Costabona és una d'aquelles muntanyes enganyoses: des de la Collada Fonda, punt on vam deixar el cotxe, el cim es veia relativament a la vora i de molt bon fer. Doncs ja havíem fet més de mig camí que encara es veia igual de gran, i a sobre amb unes pendents molt més fortes que no pas les que havíem fet ja!!!


Tot pujant vas descobrint un dels atractius d'aquesta muntanya, i és la visió de 360º que tens: els pics del Gra de Fajol, el Balandrau, Bastiments, el Canigó, el Montseny,... i si no hi hagués hagut boira, diuen que s'arriba a veure el mar Mediterrani!! Al cap d'1 hora i quart vam fer el cim del Costabona, o més ben dit, cims.


I a més, també forma part d'un 100 cim!! El meu quart 100 cim!!! Allà hi vam trobar una placa del Centre Excursionista Taradell, el qual jo en soc soci. Vam decidir esmorzar, i sorpresa, continuar l'excursió per la neu, ja uqe a la cara Nord n'hi havia moltíssima. La conversa entre els dos lluïsos ja es veia a on ens portaria. En Genís va decidir tornar i nosaltres vam decidir seguir el camí marcat a la neu pel Coll de Pal. Jo m'havia refet del refredat, i entre que feia sol, que hi havia neu, tots contents, i des de lluny el camí semblava pla, vam decidir d'anar fins al que es veia com un altre cim. I tal dit, tal fet!! sort d'anar amb botes perquè hi havia lagun lloc on la neu t'arribava per sobre del genoll. La que s'ho devia estar passant no tant bé era la carme, que anava amb bambes d'estiu. I anat fent camí vam arribar-hi: Roca Colom, que amb 2506 metres supera per poc el Costabona de 2465 metres. Si des de lluny el camí semblava pla!!! Encara havíem pujat més amunt!! Però a dalt va passar el fenòmen de no voler-ne marxar, no pel cansanci sinó per les vistes:


Tota aquesta carena que veieu a l'última foto és el camí que vam agafar tot baixant i tornant cap al cotxe. Un sender espectacular. Llavors, per no tornar a pujar al Costabona i ja anàvem amb el temps apretant vam tornar pel Coll de la Fembra Morta. Quin nom més estrany!! A mig baixar vam fer algun tram amb gel


que vam passar tot augmentant les precaucions. Bé, en Bitxo el va passar tot esquiant. Al cap de poc vam tornar a agafar el camí per on havíem vingut i vam arribar al cotxe cansats però molt contents.
El que va començar amb retard va acabar sent tota una aventura molt recomanable.

FOTOS


   

TRACK


Que vagi molt bé i que tingueu molt bona Pasqua!!