(Actualització 10 de Febrer del 2012: Llegint la crònica d'en Pere, m'havia deixat d'explicar que per mi les 24 hores van començar el Dissabte durant la mega connexió en directe per Ràdio Taradell, la petita retransmissió de la prova que per uns instants la Carme i en Pere ens van portar l'ambient que es vivia a prop d'Olot. Gràcies a en Genís i la Carme per deixar-nos l'hora del Fem Salut i poder així realitzar la connexió. També gràcies de nou a la Camre i sobretot a en Pere per ser tant naturals parlant en directe per la ràdio!!)
Enguany les 24 hores celebraven el 30 anys, tota una gran fita. I com sol ser tradicional d'aquesta prova, el temps meteorològicament parlant, representa que és el Cap de Setmana més fred de la temporada. I com no, ja l'any passat havíem arribat a temperatures de -9ºC. Tot i que aquest any les previsions eren d'encara més fred, el termòmetre a les 8 del matí marcava -5ºC. De moment, el meu rècord de fred va ser l'any passat, però si seguiu llegint veureu que ens han passat més coses...
La veritat és que tenia ganes d'anar-hi perquè l'any passat em va agradar molt, ja que va ser la meva primera caminada totalment de nit. També aquestes 24 hores m'agraden perquè el recorregut es fa per trams, com si es tractés d'un enllaç de caminades. Traduït, això vol dir que pots escollir els trams que més t'agradin. Aquest any he decidit agafar els 2 últims trams: d'Argelaguer a Castellfollit de la Roca i de Castellfollit a Olot. L'hora de sortida dels autocars era a les 8 del matí al "Mas Les Mates", al costat del Parc de Bombers d'Olot. Com que jo no hi sabia, m'he curat de temps i he marxat de Vic a 2/4 de 7 del matí, arribant a la destinació a 1/4 de 8, això ha volgut dir 3/4 d'hora de marge, que m'han servit per veure com els bombers preparaven tot el material i feien proves a les escales d'un camió. De mica en mica ha anat arribant tothom. Jo esperava que arribés en Genís i en Bitxo, que molt puntualment han arribat. A les 8 ben puntuals hem marxat cap a Argelaguer per trobar-nos amb la resta de caminadors que venien de la Mare de Déu del Món. A l'autocar hem conegut unes noies, una d'elles treballa a Vic i viu a Sant Hipòlit de Voltregà, molt simpàtiques. En Bitxo a dalt de l'autocar s'ha ben comportat. Un cop a Argelaguer ens hem hagut d'esperar una estona més del normal perquè els que venien del Món anàven un pel endarrerits, però un cop han arribat els hi han ben preparat un senyor esmorzar, amb coca i xocolata desfeta, i fins i tot cafè amb llet. D'agraïr que l'avituallament fos en un recinte tancat. Però, a qui esperava jo, a part d'en Genís i en Bitxo? (que ja ens havíem trobat)? Doncs a la Carme i en Lluís Tuneu, en Pere i la Carme, en Josep dels Makis i l'Ultraquim!!! Quants dies sense veure'ns!!! Com arribarien? Estarien molt cansats? I com anàven de fred?,... Moltes preguntes tenia al cap. També en tenia per mi, ja que ha sigut la primera caminada de més de 10 quilòmetres després de la tendinitis.. Però bé, després del magnífic esmorzar ha tocat marxar cap a Castellfollit de la Roca, el poble que penja sobre una roca basàltica.
Només ja a la sortida d'Argelaguer ens hem trobat amb un poblat que no sabria com descriure, i si algú mirant aquesta foto em passa una descripció prou bona, us la faré saber:
La caminada ha seguit per terrenys bastant planers, com per donar una petita treva als que ja portaven unes 19 hores sense gairebé parar. Passaven poc de les 11 que de lluny ja hem divisat l'estampa típica de Castellfollit de la Roca: l'Ermita a dalt la pedra basàltica. Resulta que no és una ermita (o sí), sembla una casa d'exposicions amb una paret totalment de vidre per contemplar les vistes.
Voltaven 3/4 de 12 del migdia quan hem arribat a l'avituallament de Castellfollit. Altre cop espectacular la quantitat i la qualitat de l'avituallament en general. Com sempre, al lloc on es formen els embussos és al vàter. Acte seguit de menjar, veure,... hem començat l'última etapa, els últims 10 quilòmetres, amb destí final Olot.
A cada etapa es canvien els guies. Sí, aquesta és una marxa tancada, això vol dir que com a mínim hi van 2 guies que es coneixen la zona, i et van marcant el camí, un al davant perquè ningú vulgui anar massa ràpid, i l'altre al darrere per no deixar a ningú i avisar si els de davant van molt ràpid.
Bé, com deia, hem reprès l'últim tram i aquí ja es veien les típiques cares de cansament d'una prova com aquesta, i és aquí on els que ens hi hem afegit al final hem d'animar l'ambient, si no és que l'ambient s'anima tot sol: al polígon industrial de Sant Joan les Fonts ens hi hem trobat que assajaven els components d'una comparsa del Carnestoltes (amb la respectiva música):
Després d'uns senyals d'espases i pals ha tocat el torn d'encarar l'última pujada, i quina pujada. Allà hi he conegut un noi que es diu Oriol i que fa poc que viu a Olot. De fet, va a estudiar a Girona. Ens ha comentat que si ja coneixíem un altre Oriol, que feia la prova sencera,... Quan ens ha demanat els noms erem els 2 lluïsos,... un noi doblement simpàtic!! Després d'uns estiraments...
...hem començat la pujada. Primer tot bé, però al cap d'una estona ha passat el que mai m'havia imaginat en una prova d'aquest estil: un grup de joves ha començat a córrer (i havien fet tota la prova) passant per davant del guia (de fet, no sabíem qui era el guia) fins al punt d'un encreuament de camins. El suposat guia en ha dirigit cap a la dreta tot fent broma de si anàvem de dret, però hem descobert, al cap d'una estona, que s'havia equivocat. Sí, el grup partit en 2!!!!! I perduts al mig de la muntanya. A sobre, feia una estona que veiem nevar al voltant nostre!!! A mig pujar hem decidit tirar pel dret i no vegis què semblava allò!!!
Surrealista!! Un cop a dalt, i a veure si ho puc explicar perquè m'entengeu, el nostre grup s'ha separat en 2, uns que han pujat de dret amunt i els altres que hem seguit el guia en busca del grup que havia quedat endarrerit, i del grup de darrere també s'han separat en 2, uns per seguir i els altres per venir-nos a buscar. Quin Galliner!!! Hi ha hagut el grup partit en 4!!!! I a sobre amb una nevada al talons!!
Pels que anàvem frescos, molt divertit, però pels qui portaven 23 hores caminant ha sigut una tocada d'ous! Al final, ens hem retrobat tots i hem pogut seguir normal. Bé, em sembla que ha passat aquesta situació perquè el guia de davant ha volgut fer drecera i no sabia per on anar, perquè sinó no ho entenc. A partir d'aquí hem conegut l'Oriol de Mataró (el 2n Oriol!!). Ah!, que no el coneixeu!! És en MOTA. Ara sí eh!! En Mota dels castellers... Realment molt enriquidora l'experiència amb en Mota perquè després de 24 hores de caminar (i em deia que ja no podia més) encara li quedaven forces per entonar:
camarero!!!! quéééé!!!! camareroooooooo!!!! quéééééé!!!!!!! una de champiñones! una de quéééééé!!!! CHAMPIÑOOOONES CHAMPIÑOOOOONES OOOOÉÉÉÉÉ OÉ OOOÉÉÉÉÉÉÉ.
Ben merescut el xist per tots els qui han completat les 24 hores senceres, que han sigut tots ells:
I per posar punt i final a aquestes 30 edicions de les 24 Hores a Muntanya, per què no ensucrar-ho tot una mica amb 4 volves de neu!!! Sí, fins i tot neu!!
La veritat que avui ha sigut un altre dia de no oblidar mai!! Això de caminar amb gent ben parida no s'oblida!!
TRACKS
I abans d'acabar la crònica, explicar-vos que per més d'un que la llegeixi es pensarà que estem bojos això de sortir a l'exterior amb el temps de fred Siberià i amb les previsions que hi havia. Doncs encara no ho havia fet mai, però us ensenyo l'equipament que em vaig posar per no tenir fred, que a sobre encara vaig passar calor:
D'esquerre a dreta i de dalt a baix:
L'anorac talla-vent i impermeable, samarreta transiprable de màniga llarga, samarreta tèrmica de coll alt, buf, gorro Gore-Tex, pantalons, plànol, guants, bossa de la càmera amb Victorinox, calçotets, malles tèrmiques, mitjons normals, mitjons tèrmics, bambes Gore-Tex, bossa de les claus, cartera, ulleres de sol, mòbil (amb funció de GPS), càmera de fotos, ulleres normals, bossa (a dins pantalons talla-vent i jaqueta de recanvi, frontal, fruita d'emergència, la senyera...) amb Camel-Bag ben plena, i que no apareixen a les fotos el pals de caminar.
Ja veieu, que al mal temps cal anar ben preparats i així intentar evitar els contra-temps que puguin sortir.
Fins ben aviat!!
