Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FRED. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris FRED. Mostrar tots els missatges
dissabte, 2 de febrer del 2013
dilluns, 12 de març del 2012
Torrent de La CABANA - Sant FELIU i Sant MARC d'Estiula
Hola a tots. Avui ha sigut un gran dia per l'excursió que hem compartit 18 persones i 2 gossos, i això s'ha traduït amb l'última foto d'avui: és la primera vegada que 18 persones queden somrient i perfectes alhora!!! Si això ja costa fer-ho amb 2, amb 18 ja és un repte dels que es pot dir que és tot un èxit. Però el mèrit ha estat tot de tal i com s'ha desenvolupat el dia:
Avui ha tocat matinar, i molt! He quedat amb la Maria per marxar cap a Campdevànol per anar a fer l'excursió que ens havien preparat la família Tuneu pel torrent de La Cabana i un itinerari inventat sorpresa per ells, cap a les esglésies de SAnt Feliu i Sant Marc d'Estiula. Amb la Maria hem quedat a Vic a 2/4 de 7 del matí per poder arribar puntuals, tal i com haviem quedat, a Campdevànol a 2/4 de 8. Haig de dir que aquesta excursió ja feia molts dies que tenia ganes de fer-la perquè venien la gent de Sant Feliu de Guíxols. Així que al final hem sigut:
- En Pere, la Carme, la Maria i la Laura
- L'Albert, la Tània i la Mar
- En Miguel, la Magalí, en Víctor, en Pau i l'Adriana
- En Josep (Àlies Ventura) i l'Enric (Àlies Torra)
- La Maria
- La Carme i en Lluís Tuneu
- Els 2 gossos: en Bitxo i en Richy
- Jo
L'excursió s'ha desenvolupat en 3 parts:
La primera i més planera, per fer-la tots, ha consistit en donar una volta pels gorgs del Torrent de La Cabana.
La segona i ja més canyera hem fet el cim de Sant Marc.
La tercera i la més relaxant, i gustosa, el dinar.
Anem per la primera. Hem començat tots junts tot dirigint-nos cap als Gorgs seguint els senyals. Al cap de poc ja hem trobat el primer, i com que estava mig glaçat la canalla han començat a jugar sense parar, s'ho han passsat d'allò més bé: amunt, avall, dreta, esquerre,... no ha quedat cap racó per explorar. Sorprenent el color de l'aigua super transparent, fins i tot venien ganes de banyar-t'hi, però a -3ºC no ho hem pas volgut probar. El paisatge molt xulo i el que és el millor: el bon rollo del grup ha fet que els minuts passéssin volant.
Un cop acabats els Gorgs, ens hem trobat l'avituallament que ens ha preparat la família Tuneu. Un cotxe carregat amb tot per menjar, per veure i per transportar: sí, allà hem pogut deixar molta roba d'abric, que a primera hora ens ha sigut útil però a ens aquells moments ja no calia. Un cop esmorzats hem fet direcció cap a Sant Feliu d'Estiula, un lloc impressionant però que encara mai n'havia sentit a parlar. Sant Feliu és una ermita molt ben conservada que el campanar està obert al públic i que s'hi pot tocar la campana dés de 2 punts diferents: dés de baix i dés de dalt. Una corda és l'encarregada per quan no es vulgui pujar a tocar la campana es pugui fer des de baix. Nosaltres vam pujar a dalt:
I què pot passar amb una campana i la canalla? Doncs ja us ho podeu imaginar quin repic, i més quan van descobrir que nosaltres erem a dalt. Tot grinyolava al repic de la campana. A la foto en Miguel intenta parar la corda que estan tibant en Pau i en Víctor dés de baix. Imagineu-vos un terra de fusta amb escletxes i fent força perquè la campana no es mogui. Quins moments!! Un cop a baix, l'excursió ha començat la segona part: les nenes i alguns pares han decidit no pujar a Sant Marc, i els altres sí. Ja abans de marxar en Lluís Tuneu ens ha dit que s'havia acabat el passeig i que començava l'hora de pujar, tant de velocitat com de desnivell. La Carme m'ha dit que pujariem pel mig del bosc, com els senglars: que divertit!!! I cap a dalt hi falta gent. Pel camí ens hi hem trobat guarans, caballs, filferros, cases en ruïnes i sobretot molt bones vistes, com aquesta:
La Maria i jo hem volgut sortir-hi!! Sant Marc semblava jugar a fet i a amagar, però per fia, a la 1 del migdia hi hem arribat i hem pogut fer una altre mos. Sant Marc d'Estiula és una ermita en ruïnes però encara li queda part de la façana principal. -un lloc realment recomanable i estrany, ja que amb tanta vegetació queda bastant amagat tot i ser a dalt de tot del cim.
Els que hem pogut pujar a dalt hem sigut:
La Carme, la Magalí, en Ventura, la Maria, en Torra, la Tània, en Lluís Tuneu, La Carme Tuneu, en Bitxo, en Víctor i en Pau (amb els respectius tira-xines)(per ordre de la foto) i jo (que faig la foto).
Llavors ha començat una baixada vertiginosa pel mig del bosc. La calor ja era molt intensa, però al ser baixada no l'hem notat tant com quan pujàvem. El camí de tornada també ha passat per Sant Feliu, però per no tornar pel mateix lloc hem decidit agafar la pista que ens ha portat cap al cotxe de l'avituallament. Realment es nota que els Tuneu s'ho van preparar amb consiència. El cotxe ha estat un encert al 100%, ja que ens ha permès recarregar d'aigua, fer un petit mos abans de dinar i també ha permès poder tornar a la canalla i la Carme (també hi compta com a canalla?) cap al punt d'arribada, que ja ens hi estava esperant la resta amb el dinart enllestit. Després de la petita parada hem començat a fer l'últim tram previst per`ò per l'altra banda dels Gorgs. Aquí hem posar gas a fondo i al cap de res hem fet meta al mateix lloc on hores abans hi havíem deixat el cotxe, només amb petites diferències: ja no feia fred, hi havia molta gent i teníem el dinar ja preparat.
En Miguel i en Pere, i també l'Enric ens han preparat carn a la brasa. Ha començat la tercera part: hem dinat estil kumbaià i hem après els secrets (i consells) de l'Avena de la ma d'en Ventura (jo encara no els he posat en pràctica, i per qui vulgui més informació ja dic que us la passaré en privat, que es veu que això de l'Avena t'alleugereix i molt la visita sòlida a Can Roca!!). Per posar punt i final a l'excursió hem anat a fer el cafè (o cacaolat) al bar del càmping del costat (i a sobre haig d'agraïr a en Miguel, i ell ja sap el perquè). I la foto final és la que hi ha al principi de la crònica.
Destacar la vitalitat de la canalla: en Pau, en Víctor, la Maria, la Laura, la Mar i l'Ariadna. Em quedaran a la memòria en Pau i en Víctor amb els tira-xines, la campana i la pujada a Sant Marc, i la Maria, la Mar, la Laura i l'Aridna escalant per les roques per arribar al glaç del Torrent i les ganes de pujar a tocar la campana.
Només dir que he passat (i suposo que els altres també) un dia collonut que no l'oblidaré mai. Un bon rollo que feia molts dies que no el tenia i tot això gràcies a aquestes 17 persones i 2 gossos que m'han fet passar un dia espectacular. Amics així son els que saps que mai et fallaran. Gràcies gent per ser com sou!!
TRACKS
VÍDEOS D'EN TORRA
Jo, en Lluís Tuneu, la Carme Tuneu, la Maria, en Ventura, en Pere, en Torra, en Víctor, en Miguel, en Pau, la Tània, l'Ariadna, l'Enric, la Maria, la Carme, la Laura, la Mar, la Magalí i en Richy (falta en Bitxo)
- En Pere, la Carme, la Maria i la Laura
- L'Albert, la Tània i la Mar
- En Miguel, la Magalí, en Víctor, en Pau i l'Adriana
- En Josep (Àlies Ventura) i l'Enric (Àlies Torra)
- La Maria
- La Carme i en Lluís Tuneu
- Els 2 gossos: en Bitxo i en Richy
- Jo
L'excursió s'ha desenvolupat en 3 parts:
La primera i més planera, per fer-la tots, ha consistit en donar una volta pels gorgs del Torrent de La Cabana.
La segona i ja més canyera hem fet el cim de Sant Marc.
La tercera i la més relaxant, i gustosa, el dinar.
Anem per la primera. Hem començat tots junts tot dirigint-nos cap als Gorgs seguint els senyals. Al cap de poc ja hem trobat el primer, i com que estava mig glaçat la canalla han començat a jugar sense parar, s'ho han passsat d'allò més bé: amunt, avall, dreta, esquerre,... no ha quedat cap racó per explorar. Sorprenent el color de l'aigua super transparent, fins i tot venien ganes de banyar-t'hi, però a -3ºC no ho hem pas volgut probar. El paisatge molt xulo i el que és el millor: el bon rollo del grup ha fet que els minuts passéssin volant.
Un cop acabats els Gorgs, ens hem trobat l'avituallament que ens ha preparat la família Tuneu. Un cotxe carregat amb tot per menjar, per veure i per transportar: sí, allà hem pogut deixar molta roba d'abric, que a primera hora ens ha sigut útil però a ens aquells moments ja no calia. Un cop esmorzats hem fet direcció cap a Sant Feliu d'Estiula, un lloc impressionant però que encara mai n'havia sentit a parlar. Sant Feliu és una ermita molt ben conservada que el campanar està obert al públic i que s'hi pot tocar la campana dés de 2 punts diferents: dés de baix i dés de dalt. Una corda és l'encarregada per quan no es vulgui pujar a tocar la campana es pugui fer des de baix. Nosaltres vam pujar a dalt:
I què pot passar amb una campana i la canalla? Doncs ja us ho podeu imaginar quin repic, i més quan van descobrir que nosaltres erem a dalt. Tot grinyolava al repic de la campana. A la foto en Miguel intenta parar la corda que estan tibant en Pau i en Víctor dés de baix. Imagineu-vos un terra de fusta amb escletxes i fent força perquè la campana no es mogui. Quins moments!! Un cop a baix, l'excursió ha començat la segona part: les nenes i alguns pares han decidit no pujar a Sant Marc, i els altres sí. Ja abans de marxar en Lluís Tuneu ens ha dit que s'havia acabat el passeig i que començava l'hora de pujar, tant de velocitat com de desnivell. La Carme m'ha dit que pujariem pel mig del bosc, com els senglars: que divertit!!! I cap a dalt hi falta gent. Pel camí ens hi hem trobat guarans, caballs, filferros, cases en ruïnes i sobretot molt bones vistes, com aquesta:
La Maria i jo hem volgut sortir-hi!! Sant Marc semblava jugar a fet i a amagar, però per fia, a la 1 del migdia hi hem arribat i hem pogut fer una altre mos. Sant Marc d'Estiula és una ermita en ruïnes però encara li queda part de la façana principal. -un lloc realment recomanable i estrany, ja que amb tanta vegetació queda bastant amagat tot i ser a dalt de tot del cim.
Els que hem pogut pujar a dalt hem sigut:
La Carme, la Magalí, en Ventura, la Maria, en Torra, la Tània, en Lluís Tuneu, La Carme Tuneu, en Bitxo, en Víctor i en Pau (amb els respectius tira-xines)(per ordre de la foto) i jo (que faig la foto).
Llavors ha començat una baixada vertiginosa pel mig del bosc. La calor ja era molt intensa, però al ser baixada no l'hem notat tant com quan pujàvem. El camí de tornada també ha passat per Sant Feliu, però per no tornar pel mateix lloc hem decidit agafar la pista que ens ha portat cap al cotxe de l'avituallament. Realment es nota que els Tuneu s'ho van preparar amb consiència. El cotxe ha estat un encert al 100%, ja que ens ha permès recarregar d'aigua, fer un petit mos abans de dinar i també ha permès poder tornar a la canalla i la Carme (també hi compta com a canalla?) cap al punt d'arribada, que ja ens hi estava esperant la resta amb el dinart enllestit. Després de la petita parada hem començat a fer l'últim tram previst per`ò per l'altra banda dels Gorgs. Aquí hem posar gas a fondo i al cap de res hem fet meta al mateix lloc on hores abans hi havíem deixat el cotxe, només amb petites diferències: ja no feia fred, hi havia molta gent i teníem el dinar ja preparat.
En Miguel i en Pere, i també l'Enric ens han preparat carn a la brasa. Ha començat la tercera part: hem dinat estil kumbaià i hem après els secrets (i consells) de l'Avena de la ma d'en Ventura (jo encara no els he posat en pràctica, i per qui vulgui més informació ja dic que us la passaré en privat, que es veu que això de l'Avena t'alleugereix i molt la visita sòlida a Can Roca!!). Per posar punt i final a l'excursió hem anat a fer el cafè (o cacaolat) al bar del càmping del costat (i a sobre haig d'agraïr a en Miguel, i ell ja sap el perquè). I la foto final és la que hi ha al principi de la crònica.
Destacar la vitalitat de la canalla: en Pau, en Víctor, la Maria, la Laura, la Mar i l'Ariadna. Em quedaran a la memòria en Pau i en Víctor amb els tira-xines, la campana i la pujada a Sant Marc, i la Maria, la Mar, la Laura i l'Aridna escalant per les roques per arribar al glaç del Torrent i les ganes de pujar a tocar la campana.
Només dir que he passat (i suposo que els altres també) un dia collonut que no l'oblidaré mai. Un bon rollo que feia molts dies que no el tenia i tot això gràcies a aquestes 17 persones i 2 gossos que m'han fet passar un dia espectacular. Amics així son els que saps que mai et fallaran. Gràcies gent per ser com sou!!
FOTOS
TRACKS
VÍDEOS D'EN TORRA
diumenge, 5 de febrer del 2012
24 HORES A MUNTANYA - OLOT
Hola què tal gent!! Avui he assistit a la prova Olotina de les 24 Hores a Muntanya, organitzada pel Centre Excursionista d'Olot.
(Actualització 10 de Febrer del 2012: Llegint la crònica d'en Pere, m'havia deixat d'explicar que per mi les 24 hores van començar el Dissabte durant la mega connexió en directe per Ràdio Taradell, la petita retransmissió de la prova que per uns instants la Carme i en Pere ens van portar l'ambient que es vivia a prop d'Olot. Gràcies a en Genís i la Carme per deixar-nos l'hora del Fem Salut i poder així realitzar la connexió. També gràcies de nou a la Camre i sobretot a en Pere per ser tant naturals parlant en directe per la ràdio!!)
Enguany les 24 hores celebraven el 30 anys, tota una gran fita. I com sol ser tradicional d'aquesta prova, el temps meteorològicament parlant, representa que és el Cap de Setmana més fred de la temporada. I com no, ja l'any passat havíem arribat a temperatures de -9ºC. Tot i que aquest any les previsions eren d'encara més fred, el termòmetre a les 8 del matí marcava -5ºC. De moment, el meu rècord de fred va ser l'any passat, però si seguiu llegint veureu que ens han passat més coses...
La veritat és que tenia ganes d'anar-hi perquè l'any passat em va agradar molt, ja que va ser la meva primera caminada totalment de nit. També aquestes 24 hores m'agraden perquè el recorregut es fa per trams, com si es tractés d'un enllaç de caminades. Traduït, això vol dir que pots escollir els trams que més t'agradin. Aquest any he decidit agafar els 2 últims trams: d'Argelaguer a Castellfollit de la Roca i de Castellfollit a Olot. L'hora de sortida dels autocars era a les 8 del matí al "Mas Les Mates", al costat del Parc de Bombers d'Olot. Com que jo no hi sabia, m'he curat de temps i he marxat de Vic a 2/4 de 7 del matí, arribant a la destinació a 1/4 de 8, això ha volgut dir 3/4 d'hora de marge, que m'han servit per veure com els bombers preparaven tot el material i feien proves a les escales d'un camió. De mica en mica ha anat arribant tothom. Jo esperava que arribés en Genís i en Bitxo, que molt puntualment han arribat. A les 8 ben puntuals hem marxat cap a Argelaguer per trobar-nos amb la resta de caminadors que venien de la Mare de Déu del Món. A l'autocar hem conegut unes noies, una d'elles treballa a Vic i viu a Sant Hipòlit de Voltregà, molt simpàtiques. En Bitxo a dalt de l'autocar s'ha ben comportat. Un cop a Argelaguer ens hem hagut d'esperar una estona més del normal perquè els que venien del Món anàven un pel endarrerits, però un cop han arribat els hi han ben preparat un senyor esmorzar, amb coca i xocolata desfeta, i fins i tot cafè amb llet. D'agraïr que l'avituallament fos en un recinte tancat. Però, a qui esperava jo, a part d'en Genís i en Bitxo? (que ja ens havíem trobat)? Doncs a la Carme i en Lluís Tuneu, en Pere i la Carme, en Josep dels Makis i l'Ultraquim!!! Quants dies sense veure'ns!!! Com arribarien? Estarien molt cansats? I com anàven de fred?,... Moltes preguntes tenia al cap. També en tenia per mi, ja que ha sigut la primera caminada de més de 10 quilòmetres després de la tendinitis.. Però bé, després del magnífic esmorzar ha tocat marxar cap a Castellfollit de la Roca, el poble que penja sobre una roca basàltica.
Només ja a la sortida d'Argelaguer ens hem trobat amb un poblat que no sabria com descriure, i si algú mirant aquesta foto em passa una descripció prou bona, us la faré saber:
La caminada ha seguit per terrenys bastant planers, com per donar una petita treva als que ja portaven unes 19 hores sense gairebé parar. Passaven poc de les 11 que de lluny ja hem divisat l'estampa típica de Castellfollit de la Roca: l'Ermita a dalt la pedra basàltica. Resulta que no és una ermita (o sí), sembla una casa d'exposicions amb una paret totalment de vidre per contemplar les vistes.
Voltaven 3/4 de 12 del migdia quan hem arribat a l'avituallament de Castellfollit. Altre cop espectacular la quantitat i la qualitat de l'avituallament en general. Com sempre, al lloc on es formen els embussos és al vàter. Acte seguit de menjar, veure,... hem començat l'última etapa, els últims 10 quilòmetres, amb destí final Olot.
A cada etapa es canvien els guies. Sí, aquesta és una marxa tancada, això vol dir que com a mínim hi van 2 guies que es coneixen la zona, i et van marcant el camí, un al davant perquè ningú vulgui anar massa ràpid, i l'altre al darrere per no deixar a ningú i avisar si els de davant van molt ràpid.
Bé, com deia, hem reprès l'últim tram i aquí ja es veien les típiques cares de cansament d'una prova com aquesta, i és aquí on els que ens hi hem afegit al final hem d'animar l'ambient, si no és que l'ambient s'anima tot sol: al polígon industrial de Sant Joan les Fonts ens hi hem trobat que assajaven els components d'una comparsa del Carnestoltes (amb la respectiva música):
Després d'uns senyals d'espases i pals ha tocat el torn d'encarar l'última pujada, i quina pujada. Allà hi he conegut un noi que es diu Oriol i que fa poc que viu a Olot. De fet, va a estudiar a Girona. Ens ha comentat que si ja coneixíem un altre Oriol, que feia la prova sencera,... Quan ens ha demanat els noms erem els 2 lluïsos,... un noi doblement simpàtic!! Després d'uns estiraments...
...hem començat la pujada. Primer tot bé, però al cap d'una estona ha passat el que mai m'havia imaginat en una prova d'aquest estil: un grup de joves ha començat a córrer (i havien fet tota la prova) passant per davant del guia (de fet, no sabíem qui era el guia) fins al punt d'un encreuament de camins. El suposat guia en ha dirigit cap a la dreta tot fent broma de si anàvem de dret, però hem descobert, al cap d'una estona, que s'havia equivocat. Sí, el grup partit en 2!!!!! I perduts al mig de la muntanya. A sobre, feia una estona que veiem nevar al voltant nostre!!! A mig pujar hem decidit tirar pel dret i no vegis què semblava allò!!!
Surrealista!! Un cop a dalt, i a veure si ho puc explicar perquè m'entengeu, el nostre grup s'ha separat en 2, uns que han pujat de dret amunt i els altres que hem seguit el guia en busca del grup que havia quedat endarrerit, i del grup de darrere també s'han separat en 2, uns per seguir i els altres per venir-nos a buscar. Quin Galliner!!! Hi ha hagut el grup partit en 4!!!! I a sobre amb una nevada al talons!!
Pels que anàvem frescos, molt divertit, però pels qui portaven 23 hores caminant ha sigut una tocada d'ous! Al final, ens hem retrobat tots i hem pogut seguir normal. Bé, em sembla que ha passat aquesta situació perquè el guia de davant ha volgut fer drecera i no sabia per on anar, perquè sinó no ho entenc. A partir d'aquí hem conegut l'Oriol de Mataró (el 2n Oriol!!). Ah!, que no el coneixeu!! És en MOTA. Ara sí eh!! En Mota dels castellers... Realment molt enriquidora l'experiència amb en Mota perquè després de 24 hores de caminar (i em deia que ja no podia més) encara li quedaven forces per entonar:
camarero!!!! quéééé!!!! camareroooooooo!!!! quéééééé!!!!!!! una de champiñones! una de quéééééé!!!! CHAMPIÑOOOONES CHAMPIÑOOOOONES OOOOÉÉÉÉÉ OÉ OOOÉÉÉÉÉÉÉ.
Ben merescut el xist per tots els qui han completat les 24 hores senceres, que han sigut tots ells:
I per posar punt i final a aquestes 30 edicions de les 24 Hores a Muntanya, per què no ensucrar-ho tot una mica amb 4 volves de neu!!! Sí, fins i tot neu!!
La veritat que avui ha sigut un altre dia de no oblidar mai!! Això de caminar amb gent ben parida no s'oblida!!
(Actualització 10 de Febrer del 2012: Llegint la crònica d'en Pere, m'havia deixat d'explicar que per mi les 24 hores van començar el Dissabte durant la mega connexió en directe per Ràdio Taradell, la petita retransmissió de la prova que per uns instants la Carme i en Pere ens van portar l'ambient que es vivia a prop d'Olot. Gràcies a en Genís i la Carme per deixar-nos l'hora del Fem Salut i poder així realitzar la connexió. També gràcies de nou a la Camre i sobretot a en Pere per ser tant naturals parlant en directe per la ràdio!!)
Enguany les 24 hores celebraven el 30 anys, tota una gran fita. I com sol ser tradicional d'aquesta prova, el temps meteorològicament parlant, representa que és el Cap de Setmana més fred de la temporada. I com no, ja l'any passat havíem arribat a temperatures de -9ºC. Tot i que aquest any les previsions eren d'encara més fred, el termòmetre a les 8 del matí marcava -5ºC. De moment, el meu rècord de fred va ser l'any passat, però si seguiu llegint veureu que ens han passat més coses...
La veritat és que tenia ganes d'anar-hi perquè l'any passat em va agradar molt, ja que va ser la meva primera caminada totalment de nit. També aquestes 24 hores m'agraden perquè el recorregut es fa per trams, com si es tractés d'un enllaç de caminades. Traduït, això vol dir que pots escollir els trams que més t'agradin. Aquest any he decidit agafar els 2 últims trams: d'Argelaguer a Castellfollit de la Roca i de Castellfollit a Olot. L'hora de sortida dels autocars era a les 8 del matí al "Mas Les Mates", al costat del Parc de Bombers d'Olot. Com que jo no hi sabia, m'he curat de temps i he marxat de Vic a 2/4 de 7 del matí, arribant a la destinació a 1/4 de 8, això ha volgut dir 3/4 d'hora de marge, que m'han servit per veure com els bombers preparaven tot el material i feien proves a les escales d'un camió. De mica en mica ha anat arribant tothom. Jo esperava que arribés en Genís i en Bitxo, que molt puntualment han arribat. A les 8 ben puntuals hem marxat cap a Argelaguer per trobar-nos amb la resta de caminadors que venien de la Mare de Déu del Món. A l'autocar hem conegut unes noies, una d'elles treballa a Vic i viu a Sant Hipòlit de Voltregà, molt simpàtiques. En Bitxo a dalt de l'autocar s'ha ben comportat. Un cop a Argelaguer ens hem hagut d'esperar una estona més del normal perquè els que venien del Món anàven un pel endarrerits, però un cop han arribat els hi han ben preparat un senyor esmorzar, amb coca i xocolata desfeta, i fins i tot cafè amb llet. D'agraïr que l'avituallament fos en un recinte tancat. Però, a qui esperava jo, a part d'en Genís i en Bitxo? (que ja ens havíem trobat)? Doncs a la Carme i en Lluís Tuneu, en Pere i la Carme, en Josep dels Makis i l'Ultraquim!!! Quants dies sense veure'ns!!! Com arribarien? Estarien molt cansats? I com anàven de fred?,... Moltes preguntes tenia al cap. També en tenia per mi, ja que ha sigut la primera caminada de més de 10 quilòmetres després de la tendinitis.. Però bé, després del magnífic esmorzar ha tocat marxar cap a Castellfollit de la Roca, el poble que penja sobre una roca basàltica.
Només ja a la sortida d'Argelaguer ens hem trobat amb un poblat que no sabria com descriure, i si algú mirant aquesta foto em passa una descripció prou bona, us la faré saber:
La caminada ha seguit per terrenys bastant planers, com per donar una petita treva als que ja portaven unes 19 hores sense gairebé parar. Passaven poc de les 11 que de lluny ja hem divisat l'estampa típica de Castellfollit de la Roca: l'Ermita a dalt la pedra basàltica. Resulta que no és una ermita (o sí), sembla una casa d'exposicions amb una paret totalment de vidre per contemplar les vistes.
Voltaven 3/4 de 12 del migdia quan hem arribat a l'avituallament de Castellfollit. Altre cop espectacular la quantitat i la qualitat de l'avituallament en general. Com sempre, al lloc on es formen els embussos és al vàter. Acte seguit de menjar, veure,... hem començat l'última etapa, els últims 10 quilòmetres, amb destí final Olot.
A cada etapa es canvien els guies. Sí, aquesta és una marxa tancada, això vol dir que com a mínim hi van 2 guies que es coneixen la zona, i et van marcant el camí, un al davant perquè ningú vulgui anar massa ràpid, i l'altre al darrere per no deixar a ningú i avisar si els de davant van molt ràpid.
Bé, com deia, hem reprès l'últim tram i aquí ja es veien les típiques cares de cansament d'una prova com aquesta, i és aquí on els que ens hi hem afegit al final hem d'animar l'ambient, si no és que l'ambient s'anima tot sol: al polígon industrial de Sant Joan les Fonts ens hi hem trobat que assajaven els components d'una comparsa del Carnestoltes (amb la respectiva música):
Després d'uns senyals d'espases i pals ha tocat el torn d'encarar l'última pujada, i quina pujada. Allà hi he conegut un noi que es diu Oriol i que fa poc que viu a Olot. De fet, va a estudiar a Girona. Ens ha comentat que si ja coneixíem un altre Oriol, que feia la prova sencera,... Quan ens ha demanat els noms erem els 2 lluïsos,... un noi doblement simpàtic!! Després d'uns estiraments...
...hem començat la pujada. Primer tot bé, però al cap d'una estona ha passat el que mai m'havia imaginat en una prova d'aquest estil: un grup de joves ha començat a córrer (i havien fet tota la prova) passant per davant del guia (de fet, no sabíem qui era el guia) fins al punt d'un encreuament de camins. El suposat guia en ha dirigit cap a la dreta tot fent broma de si anàvem de dret, però hem descobert, al cap d'una estona, que s'havia equivocat. Sí, el grup partit en 2!!!!! I perduts al mig de la muntanya. A sobre, feia una estona que veiem nevar al voltant nostre!!! A mig pujar hem decidit tirar pel dret i no vegis què semblava allò!!!
Surrealista!! Un cop a dalt, i a veure si ho puc explicar perquè m'entengeu, el nostre grup s'ha separat en 2, uns que han pujat de dret amunt i els altres que hem seguit el guia en busca del grup que havia quedat endarrerit, i del grup de darrere també s'han separat en 2, uns per seguir i els altres per venir-nos a buscar. Quin Galliner!!! Hi ha hagut el grup partit en 4!!!! I a sobre amb una nevada al talons!!
Pels que anàvem frescos, molt divertit, però pels qui portaven 23 hores caminant ha sigut una tocada d'ous! Al final, ens hem retrobat tots i hem pogut seguir normal. Bé, em sembla que ha passat aquesta situació perquè el guia de davant ha volgut fer drecera i no sabia per on anar, perquè sinó no ho entenc. A partir d'aquí hem conegut l'Oriol de Mataró (el 2n Oriol!!). Ah!, que no el coneixeu!! És en MOTA. Ara sí eh!! En Mota dels castellers... Realment molt enriquidora l'experiència amb en Mota perquè després de 24 hores de caminar (i em deia que ja no podia més) encara li quedaven forces per entonar:
camarero!!!! quéééé!!!! camareroooooooo!!!! quéééééé!!!!!!! una de champiñones! una de quéééééé!!!! CHAMPIÑOOOONES CHAMPIÑOOOOONES OOOOÉÉÉÉÉ OÉ OOOÉÉÉÉÉÉÉ.
Ben merescut el xist per tots els qui han completat les 24 hores senceres, que han sigut tots ells:
I per posar punt i final a aquestes 30 edicions de les 24 Hores a Muntanya, per què no ensucrar-ho tot una mica amb 4 volves de neu!!! Sí, fins i tot neu!!
La veritat que avui ha sigut un altre dia de no oblidar mai!! Això de caminar amb gent ben parida no s'oblida!!
TRACKS
I abans d'acabar la crònica, explicar-vos que per més d'un que la llegeixi es pensarà que estem bojos això de sortir a l'exterior amb el temps de fred Siberià i amb les previsions que hi havia. Doncs encara no ho havia fet mai, però us ensenyo l'equipament que em vaig posar per no tenir fred, que a sobre encara vaig passar calor:
D'esquerre a dreta i de dalt a baix:
L'anorac talla-vent i impermeable, samarreta transiprable de màniga llarga, samarreta tèrmica de coll alt, buf, gorro Gore-Tex, pantalons, plànol, guants, bossa de la càmera amb Victorinox, calçotets, malles tèrmiques, mitjons normals, mitjons tèrmics, bambes Gore-Tex, bossa de les claus, cartera, ulleres de sol, mòbil (amb funció de GPS), càmera de fotos, ulleres normals, bossa (a dins pantalons talla-vent i jaqueta de recanvi, frontal, fruita d'emergència, la senyera...) amb Camel-Bag ben plena, i que no apareixen a les fotos el pals de caminar.
Ja veieu, que al mal temps cal anar ben preparats i així intentar evitar els contra-temps que puguin sortir.
Fins ben aviat!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)