Què tal gent!! La setmana passada va ser Setmana Santa, i com ja fa 8 anys durant el Dissabte i Diumenge Sant se celebra la Marxa de Resistència de les 24 Hores al Cap de Creus, una marxa de 87 quilòmetres i 6000 metres de desnivell acumulat, uns números que fan por, però no per la família Tuneu, ni pels de Sant Feliu, ni la Tània, ni l'Enric, ni en Ventura, ni en Miguel,... Però com que jo sabia segur que 87 quilòmetres no els podria fer, vaig decidir fer com l'any passat: fer el tram central, és dir, de Llançà a Cadaqués, 31 quilòmetres. Si l'any passat em van acompanyar la Família Tuneu, en Pere i la Carme i el meu cosí Albert, aquest any va tornar a venir l'Albert (suposo que l'any passat li va agradar) i va convèncer el seu pare (el meu tiet), en Santi, per acompanyar-nos. Els Tuneu i els de Sant Feliu en teoria ens reuniríem a mig camí. I així va ser. Abans de començar teníem decidit esperar fins que passessin els companys que la feien des del principi, però entre que nosaltres a les 11 ja hi havíem arribat , i hi havia una previsió que ells no passarien fins a quarts de 2, els vam trucar i els hi vam dir que ja marxàvem, que potser ens trobaríem a mig camí o potser ja fins a Cadaqués. La veritat és que els vaig trobar a faltar perquè no ens vam trobar, però sort del telèfon que ja ens anàvem comunicant, això sí, a l'hora que teníem cobertura. La veritat és que gràcies a marxar una mica abans em va permetre el que us explicaré al final de la crònica.
Però començo, que sinó hi haurà més introducció que crònica.
Vam començar la marxa cap a quarts de 12 del migdia després d'haver dinat amb les carmenyoles que havíem preparat. I amb la panxa plena (i les motxilles també, plenes de xubasqueros pel temps previst per la tarda) de pasta vam emprendre la sortida. El primer tram d'aquesta marxa et porta per uns paratges canviants amb alzines, roures, garrics,... i sobretot pujades i baixades.
 |
| En Santi a l'Alzina Surera i l'Albert fent-li una foto |
 |
| Roca Miralles |
Un cop s'ha fet la pujada més forta el camí segueix pujant però no ja amb tanta intensitat, fins que et trobes la carretera que duu cap al pàrquing de Sant Pere de Roda. Però enguany van canviar el recorregut, i en comptes de travessar tot el pàrquing, vam passar per una pista que et duia fins a Santa Elena, tot podent contemplar una vista espectacular de la plana de l'Alt Empordà. Feia un dia radiant i sense boira, i permetia divisar les Illes Medes, el Castell del Montgrí, el Castell de Begur, tot el Golf de Roses, el Canigó... imperdible!!! A Santa Elena et fan anar cap al camí que comparteixes amb tothom, vul dir amb els guiris, els cotxes, les històries de cotxes precipitant-se (o gairebé) del pàrquing,... moltíssima gent. Al cap de res vam arribar al peus del Monestir de Sant Pere de Roda,
 |
| El Monestir de Sant Pere de Roda en primer terme i el Castell de Sant Salvador a dalt a la dreta |
 |
| Vistes des de Castell Saverdera |
Però què s'han cregut aquest dos!!! A mi córrer em mata!! Però què hi vols fer. Vaig decidir seguir-los. Un cop a baix fas un turó i t'hi trobes una ambulància tota sola. Pobra, es devien aborrir bastant. I al cap de 2 turons més t'hi trobes un avituallament amb camilla de massatges!!
 |
| Avituallament al Coll de Sant Genís |
Aquí el camí segueix anant fent turons fins arribar a l'enllaç de la carretera de Cadaqués a Roses i el Pení. I aquest any el temps ens va permetre veure en tota esplendor la base militar i el que semblava un trenet turístic a la muntanya del davant.
 |
| El Pení |
 |
| Base Militar d'El Pení |
 |
| Trenet turístic (????) |
I quan arribes a dalt la collada llavors t'espera una baixada suau però amb vistes espectacular altre cop, en primer terme el Cap Norfeu, i en segon terme les Illes Medes i sobretot el Montgrí.
Si mireu la crònica de l'any passat descobrireu que en aquest punt ens hi vam trobar un micro-clima de boira i fred i vent que no vam poder contemplar res d'això. A més, enguany ens permetia veure gairebé tot el camí fins a Cala Jóncols. Altre cop a córrer i córrer,... Al cap d'una estona vam arribar a Cala Jóncols. Aquí l'avituallament està situat just abans de l'entrada a la cala i ningú gosa anar-la a veure. Doncs nosaltres vam decidir anar-la a visitar. A més, ens faltaven només 6 quilòmetres per Cadaqués.
I després de 26 quilòmetres bastant ràpids, quedava l'última pujada, la que em reservava. Però el duet Rovira no va afluixar, i vam fer la pujada en 20 minuts!!! I després encara els hi va quedar alè per córrer un tram de la baixada. Es nota que teníen ganes d'arribar. Quan flatava poc per arribar, i ja feia una estona que vèiem Cadaqués, els meus dits grans del peu van començar a queixar-se, i així fins a Cadaqués. A la primera casa de Cadaqués vam aprofitar per fer l'última baixada corrent, i suposo que per la cara que hi posava jo, o pel que estava dient a l'Albert (si ara caic ja no noatré res, els peus em fan mal i ja no miro on els poso,...), unes noies no paràven de riure. Ja ens quedava l'últim tram, travessar Cadaqués envoltats per gent molt ben vestida. Sota els arcs de Cadaqués ens vam retrobar amb la nostra taxista, la Tere, la meva tieta, que havia aprofitat (que ens portava amb cotxe i ens venia recollir) per fer vacances de veritat. I sorprenent l'arribada al control: la gent ens aplaudia!!! Mai m'havia fet tant meus aquests aplaudiments, potser perquè encara mai, o feia molt de temps, m'havia fet algú. 31 quilòmetres i 400 metres. 7 hores i 7 minuts. Una molt bona companyia i bones vistes. Què més es pot demanar!! Doncs sí, hi ha més coses per demanar, com per exemple una mica de veure o menjar, que ens el van donar la gent del control.
 |
| L'Albert, jo i en Santi a Cadaqués |
Per celebrar-ho vaig decidir trucar al grupet que ens venia al darrere, i de pas, donal-s'hi ànims que ells encara els hi quedava molt recorregut per fer. A més, els trobava a faltar. I tenia ganes de parlar, encara que fóssin uns instants, amb en Pere. I així va ser. Tots teníem cobertura i vam poder parlar.
Bé, fins aquí seria una crònica normal, amb un final normal...
TRACK
Però va passar quelcom de diferent. Tal i com us he dit a l'inici, vam marxar abans del previst. I vam anar més ràpid del previst. A les 7 érem a Cadaqués. I no sé si va ser pel bon rotllo del dia, de la trucada que vaig fer, el litre de Coca-cola engolit en temps rècord, el menjar,... en fi, no sé per quin motiu, però jo estava preparat per tornar-hi altre cop. Tornar a caminar. El mal dels peus m'havia marxat i em veia capaç d'arribar al Far de Cap de Creus. Després de consultar-ho amb la Tere i en Santi, vam decidir que em vindrien a recollir al Far. Ni l'Albert ni en Santi van voler venir, així que vaig marxar jo sol. Pel Far quedaven uns 6 quilòmetres més que els hi vaig dir que els faria en 1 hora i mitja, potser 2. I així que vaig marxar com un coet i cap al Far m'hi esperen. Aquest tram és bastant diferent a tots els altres. Només fas que pujar, baixar, pujar, baixar, travessar la carretera,... A Port-lligat vaig estar a punt de perdre'm a l'enllaç del pont amb el que semblava una cloaca, sort de dues noies molt simpàtiques em van dir que anava bé. A partir del control 12, entre Cadaqués i el Far, el camí passa a ser molt pedregós i ple de rocs. No vull ni saber com ho van passar els que se'ls hi havia fet de nit. I al cap de poc, i corrent per anar com més d'hora millor, vaig arribar al Far en 1 hora i 19 minuts. I a sobre vaig arribar en condicions!! Què més es pot demanar!! Ràpid i en condicions. Quin gran dia. En aquell moment devia ser la persona més feliç de la terra. No m'ho podia creure. Objectiu aconseguit, i en negreta.
 |
| A la llunyania el Far de Cap de Creus |
 |
| Al costat del Far de Cap de Creus |
 |
| L'Òscar, un molt bon amic |
38 quilòmetres. I amb ganes de més. Però si feia més em quedava definitivament sense cotxe per tornar. Així és que d'aquí poc probaré de fer alguna marxa amb el 5 al davant!! Quina emoció.
TRACK
Ara sí, abans d'acabar la crònica haig d'agraïr a tota la gent de l'organització, que tot i no estar inscrits a la marxa ens van servir com si ho fóssim. També recalcar que la marxa està molt ben marcada, i a sobre la pots fer durant tot l'any perquè està senyalitzada amb pintura com si fos un sender.
I com no, recordar i agraïr especialment a la família Rovira Tarabal, ja que sense ells no hauria pogut arribar fins a on vaig arribar.
Gràcies Santi, gràcies Tere, gràcies Albert!!
FOTOS
FOTOS D'EN SANTI I L'ALBERT
VÍDEOS
TRACK ENLLAÇAT
TRACK ENLLAÇAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada