L'expedició érem la Carme i en Lluís Tuneu, la Maria, en Quim Aumatell i jo. Sí, en Quim va decidir venir, i ja em veus a 2/4 de 5 del matí a buscar-lo a casa seva, a Taradell, per marxar a les 5 de casa la Carme, a Manlleu. Aquest cop no van venir l'Elisenda ni en Bitxo. Vam marxar tots 5 amb el cotxe de la Maria cap al Canigó. Per informació d'interès estan desmuntant la frontera i ja no t'hi has de parar. Fora retencions. Seguim destí a Villerac, per després agafar la pista que ens va conduïr fins al refugi de Cortalets. Una hora i mitja per un camí de sorra i pedres, uns 25 quilòmetres!! La veritat és que era el dia que ja tots volíem sortir a estirar les cames i caminar pel Canigó. A les 9 del matí és quan faig la primera foto. I alguns preguntareu per què vam escollir la ruta per Cortalets i no per Marialles. Doncs perquè hi havia una avís del Servei Meteorològic de Catalunya de molt forta calor, i tampoc és qüestió d'anar a la muntanya i passar-s'ho malament, a més, venia en Quim que ha vingut poc amb nosaltres i tampoc era qüestió de forçar la màquina. Tampoc sabíem massa allà on anàvem. Fins i tot la Carme ens va preparar possibles llocs turístics per visitar, com Sant Martí del Canigó, per si acabàvem d'hora, que la ruta era ràpida i assequible. Vam començar una mica desorientats per on havíem de passar. Després de mirar els rètols decidim agafar el GR-10 en direcció a la dreta de Cortalets. Les vistes al Canigó són esplèndides, i al voltant del camí tot és una estora natural de plantes verdes amb flors grogues i morades/vermelles. De tant en tant algun arbre. Cal dir que dés de que sortim i fins al cim no hi ha ni una sola baixada, tot es fa de pujada, almenys per la ruta que vam decidir agafar. Camí amunt la vegetació va canviant fins al punt que només queden rocs negres i grisos. Els efectes de l'alçada. De tant en tant hi ha algun mirador espectacular. Encarem el tram final i arribem al cim. A dalt aprofitem per fer les fotos de rigor, aquest cop no em vaig deixar la Senyera. També vam encendre una petita flama amb un encenedor i a través de l'iPod vaig posar la pantalla en flames. I allà on anem la "liem": un grup de Catalans del Nord, al veure la Senyera i l'Estelada ens van deixar la Senyera del Burro Català i ens van entonar la Santa Espina mentre en Quim i jo ballàvem la Sardana. IMPRESSIONANT!
Llavors vam esmorzar al cim i van començar els dubtes de la ruta que havíem seguit: I la Xemeneia? I el Sentinella? No ho havíem trobat enlloc! Vam quedar-nos una estona rumiant per on havíem d'agafar la ruta de baixada mentre miràvem a la Rosa dels Vents del Canigó. Jo em vaig posar la Senyera com una capa a l'esquena que feia una funció molt útil: tapar-me del sol. Al final vam decidir marxar per allà on la majoria de gent pujava, i ho vam encertar! Vam baixar per la Xemeneia mentre el Sentinella ens vigilava, i ens vam parar a observar la Paret Vertical del Canigó, quina passada! Si fins i tot encara hi havia neu! El camí seguia baixant fins que en un enclavament poc senyalitzat hi havia un grup que estava mirant un plànol de la ruta a seguir. Nosaltres els hi vam demanar si podíem utilitzar-lo, però va servir de ben poc perquè seguíem un PS (Petit Sender) i el plànol només hi apareixia el GR-10 (Gran Recorregut) que havíem fet de pujada. Ens vam despedir d'ells i vam començar una pujada en ple sol. Estàvem pujant per la part de darrere de la paret vertical per esbrinar el punt de connexió amb el GR-10. A dalt de tot ja tornava a estar senyalitzat. Llavors vam seguir una carena amb vistes IMPRESSIONANTS al Canigó i a tot el recorregut que havíem fet de pujada. Al cap de poc, després de la carena el camí va agafar pendent i començar l'última baixada. Vam agafar el camí de les Ziga-Zagues fins arribar a una zona amb arbres. No us podeu ni imaginar l'ombra que hi havia!! Després del sol es posava d'allò més bé. La Maria ens va fer de professora en un formiguer gegant. A 2/4 de 3 paràvem el menjador al Refugi de Cortalets. Quina excursió!! Realment és un altre dels llocs recomanables per passar-hi unes hores!! Val a dir que vam fer el recorregut a la inversa, ja que el lloc de pujada és per la Xemeneia. Però per nosaltres no va ser problema, per fi vam tenir l'ocasió de conèixer El Canigó.
Si us he de ser sincer, abans de començar a caminar creia que El Canigó era una muntanya de passeig perquè tothom un dia o altre hi havia pujat, però aquest cop em va sorprendre!! Fins que no tastes la muntanya no tens ni idea de com pot ser!!! No sub-estimis mai la muntanya!! Paraules sàbies de la Maria!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada