dimarts, 26 d’abril de 2011

TRAVESSIA DEL CAP DE CREUS. 23 d'Abril del 2011

Hola què tal. Com heu passat els dies de Setmana Santa? Doncs jo els he passat de la manera més improvisada que us podeu imaginar. Tenint amics de veritat és quan s'aconsegueixen els miracles. M'explico:
Divendres 22 tenia previst anar a caminar amb els meus tiets i cosins a Núria. Per culpa del mal temps es va anul·lar. Vam dinar tots plegats, i a la tarda vam decidir acompanyar en un tram d'uns 22 quilòmetres als nostres amics de Manlleu i Sant Feliu de Guíxols, és a dir, En Lluís i la Carme Tuneu, i en Pere i la Carme, que teníen previst participar a la 7a Marxa de Resistència, 24 hores al Cap de Creus, durant els dies 23 i 24. Ens posem en contacte amb la Carme Tuneu i ens aconsegueix a l'instant una habitació per dues persones per passar la nit del 23 al 24 a Llançà, lloc d'inici de la travessia. Ens hi apuntem el meu cosí Albert i jo. La veritat és que tenia moltes ganes de fer una caminada amb l'Albert, que encara que tingui 12 anys tira més que jo, perquè li volia presentar una colla d'amics super ben parits que encara ell no els coneixia, i a més, fer una caminada una mica en plan sèrio, a veure com m'aniria. El dia ideal: Un Dissabte al matí, amb 2 dies de descans. Un pla inmillorable. Només hi havia un problema: si sortíem des de Llançà i el destí final a Cadaqués, com podríem tornar a Llançà? 2 opcions em van venir al cap:
1. Tornar caminant.
2. Quedar-nos a Cadaqués i que el dia següent ens vinguéssin a buscar.
Però la Carme Tuneu va aconseguir que ens vingués a buscar la seva mare amb una seva amiga, la Marta, i així passarien el dia a Cadaqués. Dit i fet.
El dia 23 a les 8 de matí recullo puntual a l'Albert. Em sembla que els 2 teníem nervis per començar la caminada. De camí cap a Llançà ens trobem amb un aiguat dés d'Olot fins a Figueres, ja ens pensàvem que no ho podríem fer.
Arribem a Llançà i el primer que fem és entaular-nos per esmorzar i agafar les claus de l'habitació (la nº 122). Ens dirigim molt d'hora cap al punt d'inici del recorregut. Els altres han començat a les 8 del matí ben xops i no sabem ni com ni quan arribaran. Primer canvi en el quilometratge. Per la informació de la web de la cursa, començàvem al PK 22, i era el 19,4. Bé, una mica d'error pot ser-hi, vaig pensar, de 22 a 24 quilòmetres no serà tant! Mentre esperem que arribi el grup, ens trobem amb l'Andreu i el seu fill, que de moment l'han començat corrent. A les 12 arriba el grup i nosaltres ens hi afegim. Dés de l'organització ens comenten que qui aquest any pugi fins al Castell de Sant Salvador, la pot arribar a acabar fins al PK 80, és a dir, fins al final. I tot perquè aquest any han canviat el recorregut i s'haurà de donar una volta considerable per pujar-hi amb pendents de desnivell de 45º. No ens esverem abans d'hora, que si arribem fins a dalt ho tenim tot guanyat.
Comencem tot decidits a afrontar les pujades, primer fins al Monestir de Sant Pere de Roda i després al Castell de Sant Salvador. Moltes ziga-zagues, pujadetes, baixades,... fins que arribem a la pujada guai, tant guai que fins i tot a la part alta ens acompanyen les vaques i els seus respectius vedells, i és en aquest punt que veiem a la llunyania el Castell de Sant Salvador, el primer dels reptes de la jornada. Arribem al Monestir de Sant Pere de Roda i és el punt a on en teoria hi ha el dinar (el macarrons, per fi!!), però dinar sí que n'hi ha, però de macarrons no!! Ens diuen que a Cadaqués per sopar allà n'hi haurà. Aquí ja començo a intuïr que els càlculs que havia fet abans de començar no serviríen per res, perquè tenia previst Sant Pere de Roda com a PK 26, quan en realitat era el PK 28,4, quan ja hi havia un desajust de 5 quilòmetres. Acte seguit, amb la panxa plena anem cap al Castell de Sant Salvador. En Pere ens dóna ànims per pujar, fent-nos imaginar que hi ha gent que hi puja amb sabates de talons, jejeje... Arribem fàcilmet fins dalt: Quines vistes!!!! El punt més alt del Cap de Creus!!!! Primer repte aconseguit i amb la moral ben alta pensant que ja no hi hauria punts més alts que aquells i una mega baixada ens estava esperant. Mai més lluny de la realitat. La Carme Tuneu em va dir que la Carena era impressionant i que no pararia de tirar-hi fotos: Totalment cert, però d'un tram bastant tècnic, que el vam anomenar el Trencacames. En aquest punt li faig esment a la Carme Tuneu que els meus càlculs inicials de quilometratge, amb els reals no coincidien. La resposta: han canviat el recorregut respecte l'any anterior i a la web havíen penjat l'antic, reservant-se la sorpresa, tanta que noslatres faríem fins a 30 quilòmetres. Això sí que seria tota una aventura, repte rere repte!!!! Quina emoció!!!! Per poc, l'Albert ens escolta. Jo no li volia dir fins haver acabat. Mentalment s'havia d'estar a totes, i a més, em sembla que ja veia per si sol que no sortien els números. En fi, al final de la Carena ens esperava la baixada que nosaltres vam anomenar la Baixada "Chiquito", no puedor, no puedor,... jejejeje, fins arribar al Coll de Sant Genís. Vistes impressionants de la badia de Roses. Fins i tot s'hi distingia la serra del Montgrí amb el Castell coronant la muntanya. Fem més baixada per arribar al següent punt de control, a la carretera de Roses-Cadaqués, per després tornar a pujar cap a la Base Militar El Pení. En aquest punt se'ns afegeix momentàniament una companya a caminar: la boira, que després va anar acompanyada de ferd i vent. Passem el tram ràpidament per encarar el següent punt de control, a la Cala Jòncols. PK 44. Gent simpatiquíssima, que ens prometen els macarrons a Cadaqués. En aquells moments no em passava pel cap la pujada que ens estava esperant. Ningú deia res. Tothom callat mentre pujàvem. Altre cop boira, no tant espessa. Un raig de sol il·luminava el camí que havíem fet (i no al revés). Per mi va ser la pitjor pujada, potser perquè no m'ho esperava. Però vam arribar  a la pista que ens duia cap a Cadaqués, el nostre destí final, i els macarrons esperant-nos. Després de més d'una hora, finalment arribem a Cadaqués, l'Albert i jo destrossats però amb una alegria que ho superava tot!!! Havíem aconseguit un repte molt important per nosaltres: Travessar caminant el Cap de Creus, el mateix que havia fet el nostre avi quan feia la mili al Pení i a tota la zona!!!! Molt emocionant!!!
Allà ens hi esperàven puntuals (els macarrons?) la Marta i la mare de la Carme amb les claus del cotxe de tronada, i de macarrons res de res, un entrepà mini, ni coca-cola (els macarrons els hi van donar al Cap de Creus, ens ho explica en Pere al seu bloc).
Després,vam agafar el cotxe la Marta, la mare de la Carme, l'Albert i jo, i cap a Llançà dormir, sense abans fer un vol pel poble, amb els peus que em bullien. Al dia següent al matí, la resta de companys ens van explicar que havíen arribat a 2/4 de 4 i que havia anat tot molt bé. Vam esmorzar, vam anar a la platja i cap a casa, amb un somriure d'orella a orella i la cara i els braços cremats del sol.
Dés d'aquí voldria dir que cada dia que passa m'hi sento més a gust amb el grup, amb aquesta gent disposada a ajudar-te en el que faci falta, que t'acompanya sempre, que et fa agafar ganes de seguir caminant cada dia més, preparant sortides futures molt engrescadores... només tinc paraules d'agraïment cap a ells.
I suposo que a aquestes alçades de tanta xerrameca voleu veure les fotos, ehhh, doncs aquí les teniu, que anar amb una reflex al coll (va arribar el moment que el pes ja ni el notava) no és una tasca fàcil, però quan veus el resultat et passen tots els mals. Doncs aquí les teniu:



I l'Albert es mereix un apartat per ell. Si hi ha gent que dóna ànims, que està al teu costat, que vol superar reptes, que et fa riure, que et fa empipar,... en fi, que ho és tot, aquest és l'Albert, una persona que et sorprèn dia a dia i que li vull donar les gràcies per haver-me acompanyat i haver rigut moltísim abans, durant i després de tot plegat, i no haver-se queixat ni un sol moment!!!