dimarts, 10 de maig de 2011

INTERMÓN-OXFAM TRAILWALKER 2011

Hola a tots. Passades ja unes hores, i un Dilluns realment Dilluns, us escric la crònica del què vaig viure aquest passat cap de setmana durant la TrailWalker 2011.
La marxa va començar el Dissabte 7 de Maig a Santa Maria de Palautordera a les 9 del matí, súper puntual, però nosaltres ja fa gairebé 6 mesos que estem suant la samarreta perquè arribat el dia surti el millor possible. Es pot dir que aquesta aventura va començar el Divendres 6 a la tarda, quan vaig poder fer festa de la feina i vaig poder anar a buscar la Camper a CampuRent amb la Carme, quins nervis!! Quan vam arribar ens van dir que ens deixarien la Marco Polo, una Camper de Mercedes-Benz: espectacular!! Blau Elèctric, la reina de totes les mirades a la TrailWalker, tothom ens deia a veure a on l'havíem llogat, i a l'assabentar-se que CampuRent ens l'havia deixat, ni s'ho creien i s'afanyaven a apuntar-se el web. Vam anar a Manlleu a carregar les primeres maletes, el menjar, la farmaciola,... Un cop tot acabat tocava anar a dormir, tasca realment difícil quan hi ha el nivell de nervis alt. Vaig posar el despertador a 3/4 de 5, i com si ja ho sabés em vaig despertar jo sol a 2/4 de 5. Carreguem la Camper amb el material del meu germà, en Jordi, i el meu, i fem cap a Manlleu, a buscar els 2 primers caminadors, la Carme i en Lluís. Els nervis hi eren, però sobretot les ganes de fer-ho, perquè el primer pas ja l'havíem fet tots fent el donatiu de més de 1500 euros. Vam anar a buscar a la Maria a casa seva, a Aiguafreda. Després ja només quedava una última parada: Santa Maria de Palautordera, lloc d'inici de la TrailWalker. Vam arribar molt puntals, abans fins i tot que en Quim, que ens volia veure a la sortida, i també abans que en Sergi, que va arribar amb l'Andreu. Un cop tots reunits anem cap a la taula d'inscripcions: fins a 3 taules diferents, la primera amb el tema paperassa, la segona amb un petit regal per tot l'equip consistent amb una bossa del TrailWalker plena de coses diferents a cadascú. Normalment no caldria explicar-ne el contingut, però és que a mi em va tocar una bossa de les patates de la Hello Kitti!!!! I la tercera taula donaven la samarreta oficial de la marxa, això sí, només als caminadors, com si l'equip de suport no hi pintés res de res.
Primer missatge per l'organització: quan has hagut de preparar tot l'enrenou que va suposar primer el donatiu mínim, i després tot el material de l'habituallament i equip de suport, tant se val si hi ha regal o no, ho fas per l'experiència personal que voldràs viure, però això de fer aquestes distincions no va caure bé a cap equip, un simple detall com aquest pot fer arribar a decantar la balança de tornar a participar un any més.
Llavors, els caminadors van anar a passar pel control de l'entrada per veure si hi duien el material obligat, mentre "l'espiquer" ho anava anunciant. Durant el brífing es va explicar el recorregut de la caminada, els punts a on el recorregut s'havia modificat, es van entregar premis a la iniciativa solidària més original (entre d'altres premis), que no la sabem perquè no es van ni dignar a explicar-la i els parlaments dels padrins de la cursa, en David Barrufet i la Maria Basco, i el de l'alcalde. A les 9 en punt començava a moure's tot plegat. L'equip Xino-Xano ja feia les primeres passes cap a Monistrol de Montserrat. Quin goig que feien tots 4 amb la samarreta!! En Lluís, en Sergi, la Maria i la Carme, tots amb un somriure d'orella a orella, esperant l'aventura del TrailWalker. L'equip de suport va anar a ofegar el ventre de gana, i de pena per en Quim que ens ho explica al seu bloc. Ens despedim d'en Quim i de l'Andreu i ens dirigim cap al nostre següent destí: El Figaró, punt de control número 3 pels caminadors i número 1 per l'equip de suport.
A l'arribar a El Figaró ens fan desviar cap al pàrquing habilitat per l'ocasió: a gairebé 2 quilòmetres del punt de control dels caminadors. Mentre els 4 no arribin, hi ha temps per planificar l'endreça de la Camper, realitzar un mural amb tots els que ens han ajudat a fer possible la TrailWalker i fins i tot per afeitar-se (eh Jordi!!). Primer missatge SMS rebut el dia 7 a les 11:20 hores: "Control 1". Això vol dir que han arribat al primer control, a la Bassa de Sant Elies, 10,9 quilòmetres. Segon missatge SMS rebut el dia 7 a les 13:20 hores: "Control 2". PK 17, La Calma-Tagament, ja s'acosten. Acordem que quan els hi falti poc per arribar ens truquin i ens diguin què els hi fa falta, ja que el control està a més d'1,5 quilòmetres respecte el pàrquing que ens han reservat per l'eqiup de suport. Dinem a la Camper mentre va plovisquejant. Unes tallarines a la carbonara i pilotilles, per postres un iogurt. Al cap de poc ja rebem el primer encàrreg:
Per la Maria: Bambes, bosses recuperat, barretes i gel.
Per la Carme: 2 cocacoles i els Kit-Kat.
Per en Sergi: Llauna de Tonyina (amanida de tonyina).
Tenim la Camper estacionada al costat d'una furgoneta d'uns companys de Pamplona. Per l'hora en que ells han marxat cap al control, i nosaltres també hi hem anat, el seu equip va gairebé igualat amb el nostre. A poc per arribar al punt de control la Matilde, la mare de la Carme, ja ens truca a veure si ens podem reunir tots per rebre els caminadors tots junts, i els anem a esperar davant unes escales per les quals tots van baixant. La Carme mira el rellotge quan arriben: les 15:13. El Figaró, PK 28,7. Entrem tots junts al control i és quan ens trobem amb la primera incidència: en Sergi diu que li fa tant de mal el peu dret que si és possible la retirada, què representaria per a l'equip el seu abandó. La seva cara ho reflectia tot, sobretot el dolor emcional i ens ho explica al seu bloc. Sergi, des d'aquí que et recuperis aviat i a més t'esperem a la trobada que farem d'aquí poc. Tu ets un membre més de l'equip a partir del dia que vas decidir ser-ho. Recorda que gràcies a tu vas fer possible tota la nostra aventura. Personalment t'admiro i t'estic molt agraït pel que ens has regalat!!
Doncs el seu abandó representava que podíem continuar igualment, però si després algú altre abandonava, s'havia d'afegir a un altre equip i compartir  tàctiques. L'equip de suport vam decidir portar en Sergi a l'estació de tren de La Garriga, ja que els que passaven per El Figaró no tots paraven. El següent punt de control era a Sant Feliu de Codines. Els amics de Pamplona havien marxat primer, però per sorpresa nostra es veu que no sabien com arribar-hi, i van decidir seguir-nos fins que van veure que La Garriga no era Sant Feliu de Codines i que ens desviavem del trajecte. Pobres, van arribar-hi 20 minuts més tard que nosaltres. Vam deixar en Sergi tot trist a l'estació, i a les 17:13 arribàvem a Sant Feliu de Codines. Tot just posaven els primers indicadors del pàrquing, provocant el caos circulatori pels carrers estrets de la població. Al control de Sant Feliu de Codines hi trobem coneguts de la comarca: en David i en Miquel que treballa a la botiga de discos vigatana "Martulina Divina". Déu ni dó: tota la família sencera, amb el nens i el regal d'aniversari del dia anterior: un Hàmster!!! Si és que ni que volguéssis podries avorrir-t'hi!! Els Xino-Xano arriben a les 20:13 hores, PK 46,3, Sant Feliu de Codines, i descobreixen per sopresa seva que no hi havia pasta per menjar. Cap problema, si voleu l'equip de suport us prepara uns pa amb Nutella per llepar-se'n els dits! I dit i fet! I apa, tornar a marxar, cap a Sant Llorenç Savall, amb l'esperança de trobar-hi pasta per menjar. Endrecem la Camper i cap a Sant Llorenç Savall, carretera de revolts i pocs cotxes: una autocaravana que anava en direcció contrària a la nostra, ben despistada!! Què ens hi esperava a Sant Llorenç? Per començar ni un sol trist rètol indicatiu del pàrquing, provocant la nostra pèrdua i havent de recular com l'autocaravana anterior, i totes les que ens seguien, que eren en David i en Miquel. I un cop vam arribar, pàrquing desastrós, de grava, amb pendents i màxim per 20 cotxes, Allà hi havíem almenys 50 furgonetes!!! Un camió de suport de Getafe va haver sortir amb una sola roda que li tocava el terra i per poc es tomba, els turismes deixaven el morro per sortir. La nostra sort va ser que com més ràpid i eficients érem a l'hora de recollir i marxar cap a un altre punt, teníem més opcions per escollir plaça, o almenys aprofitar per si algú sortia ficar-nos en un punt millor. I així va ser a Sant Llorenç, que després de sopar un pastís de tonyina vam poder "estacionar" la Camper en un lloc pla. Sorprenent sopar en una pujada. Al cap de poc ens dirigim al pavelló, punt de control dels caminadors: "camilles" amb servei de podologia, gent asseguda al terra descansant,... i la pasta esperada: macarrons. Els hi fem la pregunta que si pels caminadors que arribin més o menys a les 24 n'hi hauria per ells, i molt amablement les voluntaries em van ensenyar la quantitat de macarons que hi havia. Mentre fem espera, fem petar la xerrada amb en David i en Miquel, que em conviden a Carquinyolis. Els llums del pavelló comencen a apagar-se. Petites errades tècniques. La gent amb els frontals de caminar s'il·luminen entre elles. A l'entrada del pavelló i carregats de menjar i cassoles i olles ens hi trobem als amics de Pamplona, que veuen impotents que no podran fer menjar pels seus companys: a dins del pavelló salten les alarmes d'incendi quan  comencen a cuinar!! A 2/4 de 12 es posa a ploure i decidim esperar dins la Camper fins que arribin: a les 00:20 passen pel control, xops de dalt a baix. Sant Llorenç Savall, PK 61,6, control 5. I després de que a tots els controls hi hagués el mateix per menjar, aquí van poder menjar pasta. Molta gent es preparava per passar-hi estona per dormir, amb els sacs de dormir que els preparàven els seus respectius equips de suport. Volien esperar que parés de ploure. Nosaltres vam decidir anar a la Camper i que els caminadors es canviéssin la roba xopa per una de seca. Al cap d'una hora d'arribar van sortir cap al següent punt de control, cap al Coll d'Estenalles. Quina aventura amb la Camper!! Primer, arribar fins a Matadepera. Fins aquí bé, però llavors la falta d'indicadors per arribar al coll era ben palesa. Vam decidir preguntar-ho a una dona que passava pel carrer. La seva cara de sorpresa, pànic, primer, i llavors la mirada de "esteu bojos o què?" després de preguntar-li per Mura o el Coll d'Estenalles no es pot explicar, s'ha de viure. Després d'indicar-nos el camí, vam decidir engegar per primer cop els GPS: No funcionava, no perquè li faltés res, sinó perquè la tempesta que hi havia feia impossible arribar el senyal en condicions. Després d'1 hora i 35 minuts arribàvem al Control 6. Pel camí ens havia agafat de ple la tempesta d'aigua: ensllevissades de terra i rocs a la carretera i aigua, MOLTÍSSIMA AIGUA, tanta que a 20 km/h feiem onades que arribaven al sostre de la Camper. Jo patia perquè pensava que abans arribarien els caminadors que nosaltres. Estacionem la Camper a l'aparcament, sense senyalitzar, i aquí va ser el primer lloc a on vaig intentar dormir, sense èxit. Éren les 03:00 més o menys. A les 04:10 arriben els companys encara més xops. La Carme ens explica gràficament a en Jordi i a mi com havia hagut de caminar. Control 6. Coll d'Estenalles. PK 70,5. Punt de control en el qual hi havia castell de focs a l'exterior, que per veure-ho millor els llums s'apagaven automàticament. Un curt-circuit a l'enllumenat exterior n'era la causa. Un local ple d'humitat. Carreguem energies i a 2/4 de 5 seguim cap al següent punt de control: Mura. Almenys, en aquest tram de carretera havia parat de ploure i el vam poder fer sense problemes. No recordo l'hora que era, em sembla que eren les 05:00 que vam poder aparcar i dormir fins a les 07:00. Durant aquestes 2 hores els primers que han sortit de Mura s'han perdut i han trucat al 112, o això és l'explicació que ens han donat, i s'ha parat la prova 2 hores fins a les 06:00, fins que els Bombers i els Mossos d'Esquadra han donat el vist-i-plau i han re-senyalitzat la ruta. Això de dormir mentre passen coses!!! Bé, a les 07:00 arriben a Mura. PK 78,6. Control 7. Aquí es comencen a veure les cares pròpies del cansament, la gent dormint tapant-se la cara per poder descansar,... Almenys aquí hi ha un projector connectat al canal 3/24 i es pot fer un seguiment de l'estat del temps abans de sortir. Aquí en Lluís va poder fer un cafè amb llet calenta, ja que el local disposava d'un forn microones, l'únic en tot el recorregut. A la Camper, i per apuntar-ho per més endavant, hi hem de portar un pot per escalfar líquids, ja que nosaltres només portàvem una paella. Si hagués sigut urgent, hauríem escalfat la llet a la paella. A les 07:51 sortim de Mura molt més re-animats i pensant que només queden 2 etapes. No sé si va ser el dormir les 2 hores, la pluja de la nit, el sopar,... però des de les 7 fins a les 12 vaig tenir el moment de "baixón". Aquí ja havíem deixat enrere els companys d'assistència enrere i ja no trobàvem coneguts. Vam deixar enrere Mura a través d'una carretereta molt estreta, fins i tot els cotxes s'havien d'apartar de nosaltres. El destí era Rellinars, que hi arribem a les 08:47, no sense haver-nos perdut unes quantes vegades. Ni un rètol de Rellinars enlloc. No som els únics: ens hem parat després d'un pont a preguntar a una persona gran com arribar-hi. Al davant nostre hi ha un cotxe, aparentment d'aquesta persona. Però no, era un altre cotxe d'un equip de suport, també perdut, davant d'una fàbrica abandonada. El cotxe de les noies!! Seguim les indicacions de l'home i arribem a un punt on ni hi ha indicadors enlloc. Decidim anar en direcció Marganell.
SON LES 08:30, SONEN ELS MANEL, AMB LA CANÇÓ ANIVERSARI, A RÀDIO FLAIXBAC, I HA SORTIT LA FRASE DE LA NOSTRA EXPERIÈNCIA AL TRAILWLAKER:
SOM ELS AUTOS LOCOS
Retall extret del bloc d'anotacions del trajecte:
Escric això quan ens hen equivocat per enèsima vegada, quan hem d'anar a Rellinars i anem totalment al contrari, cap a Marganell. 3Km enrere hem deixat l'assistència de les noies perdudes davant una fàbrica i etc
I els què ens esperava: arribant a Rellinars hem divisat el camió d'assistència dels companys de Getafe, també perduts, hem entrat en un carreró sense sortida al costat mateix del punt de control i hem hagut de sortir marxa enrere per la impossibilitat de girar, i hem acabat dalt d'una vorera al costat d'una parada d'autobús per la impossibilitat de trobar aparcament. Aquí la senyalització tant del control com de l'aparcament no n'hi havia, fet que ha molestat a tothom. Les noies han arribat fa poc, sort que entre tots ens anem ajudant i anem tirant endavant. El sentit de l'humor no ha faltat mai. A les 12:13 ha arribat el nostre equip, amb sorpresa incorporada: ens esperen la Matilde, que és la dona d'en Lluís Tuneu i la mare de la Carme, en Genís (la parella de la Carme), i la parella de la Maria, en Robert, que també ens va acompanyar a Sant Feliu de Codines i Sant Llorenç  Savall, i que ens ha ajudat en tot moment. També ha vingut la Marta, una amiga de la Matilde. I com no podia faltar, i per acompanyar l'equip fins al final, ha vingut el Bitxo!!!! La Carme ha fet un crit espectacular al veure'l. Control 8. Rellinars. PK 91,8. A les 12:36 els 3 Xino-Xano marxen cap al destí final a Monistrol de Montserrat, acompanyats amb en Bitxo. Els últims 10,5 quilòmetres. Fa un solet difícil de creure. L'equip d'assistencia marxen escortats pels cotxes de la Carme a davant i la Maria al darrere. Ningú es vol perdre l'arribada. Ja falta molt poc. Aparquem la Camper a un dels millors llocs perquè se'ns vegi de molt lluny. A aquestes alçades i les que hem passat això és una tasca fàcil.
Segon missatge per l'organització: No hi havia retolació de pàrqiung excepte a El Figaró que se'ns va obligar a anar molt lluny, i quan hi trobaves no hi havia places d'aparcament, i aquestes eren deplorables. Això també va mosquejar bastant.
Monistrol de Montserrat. Control 9 i arribada. PK 102,3. Son les 15:45. Les emocions esclaten al veure'ls arribar. Tot l'equip formem una pinya i tots plegats travessem la línia de meta. Tots plegats introduïm el xip per última vegada. Ens abracem, saltem, fem el boig, però tant se val. Aquí el que importa és que han arribat sans i riallers. Emocions indescriptibles. Després de 30 hores i 45 minuts d'aquell inici a Santa Maria de Palautordera som al final. REPTE ACONSEGUIT. Truquem a en Quim. Ens recordem d'en Sergi. I la sorpresa final!!! La voleu veure, la solució és a les fotos. Després ens vam anar a dutxar i a dinar. En Genís ens va ajudar a preparar-ho tot, i, Quin dinar!!! La Matilde ens va preparar de tot: pasta, arròs, samfaina (se'm fa la boca aigua!), ous farcits de tonyina, maduixes, macedònia,...
Tercer missatge: va quedar una mica fora de lloc l'anunci a l'arribada del què havia recaptat cada equip. Entenc que tots els equips assistents no els hi feia falta recordar-ho, i més quan les quantitats estaven a l'abast de tothom a internet.
Ja quedava poc per arribar, i aquí és on es demostra fins a quin punt un grup de persones sense haver-se vist mai hem acabat com un TOT, un gran equip que des d'aquí els hi dono les gràcies per haver compartit moments innoblidables com els que hem passat junts. Vam tornar a casa nostra plegats. Anant de casa en casa, de ciutat en ciutat,...



Voldria fer esment de la quantitat d'amics que hem fet durant 2 dies:
en Justo i la Sandra, d'Alfaro, La Rioja, el poble de l'Indurain
els amics de Pamplona, que tant ens van fer riure i malauradament no en recordo el nom
els amics d'Asturies i València
l'assistència de les noies, amb bon humor sempre
en David i en Miquel, que suposo que amb ells ja ens veurem més sovint
els amics de Getafe i el seu camió mai els oblidarem
del japonesos
i molts més que per la meva memòria limitada no m'en recordo ni del nom ni del lloc d'on eren

I SI ALGUNA COSA VULL DIR ABANS D'ACABAR LA CRÒNICA ÉS LA SEGÜENT:
GRÀCIES PER CONVIDAR-ME A AQUEST REPTE VITAL. PER MI SEREU AMICS PER SEMPRE!!!