divendres, 4 de maig de 2012

RIUDOMS - LA MOLA DE COLLDEJOU - RIUDOMS

Diploma entregat al finalitzar tota la marxa
Què tal gent!! Si podeu veure la foto ja ho explica tot. El passat Diumenge vaig decidir anar a la meva primera marxa de resistència de la meva vida. La Carme Tuneu em va dir que una marxa de resistència es comença per exemple en una com aquesta. 50 i pocs quilòmetres. Com si això fos poc!!! També vam fer amics, com la Mònica i el seu cosí,...



Doncs sí, convençut d'anar a fer la meva primera marxa de resistència, i acompanyat per en Lluís i la Carme Tuneu, Diumenge vaig dormir com a màxim 1 hora. Realment ja m'ho temia, però vaig pensar que al cotxe tot anant cap a Riudoms ja ho compensaria, però res de res. Ben d'hora a la matinada (fins i tot la gent tot just anava a la disco) en Genís, la Carme i en Lluís em van passar a recollir a Vic. La veritat és que em va costar molt poc de llevar-me ja que no podia dormir. Després d'uns quants intents frustrats de dormir, vaig decidir que el millor que faria seria parlar al cotxe, i no sé si em vaig passar però demano perdó.
A Riudoms vam arribar amb el temps just per recollir el dorsal.
RIUDOMS - LA MOLA - RIUDOMS
La marxa va començar a moure's ben puntual, a 2/4 de 7 del matí després d'un petard heavy, que suposo que va fer despertar els veïns.

La Carme i en Lluís Tuneu abans de sortir. Quina bona cara!!
Just després de sentir el petard, els nervis es van esfumar i van deixar pas al bon rotllo, a les ganes de passar-ho tant bé com es pugui durant la marxa, les ganes de descobrir llocs i gent nova, però tot recordant  de guardar forces pel final, que pel davant quedaven més de 50 quilòmetres, poca broma. Les primeres sensacions ja les vaig notar com a diferents des del principi respecte a una caminada normal, i és que la gent aquí va per feina, i molt per feina, ja que els primers 15 quilòmetres vam anar a una velocitat mitjana de 7 km/h. El primer poble que ens vam trobar va ser Montbrió del Camp, però no va ser fins a Riudecanyes que ens vam trobar el primer control i havituallament. A Riudecanyes vam fer un petit esmorzar. De moment el camí molt planer i de molt bon fer, però amb massa asfalt pel meu gust. Al cap de poc vam passar pel costat del llac de Riudecanyes


i la Carme va voler polsar el botó d'emergències!! jeje, no home no!! que era broma eh!! Sí sí, tal com veieu encara teníem ganes de fer bromes. No havíem fet cap pujada, però temps al temps, o més ben dit, km al km, que al cap de poc ja vaig saber de què es tractava una marxa de resistència. Si em demanéssiu què em passava pel cap a la primera pujada us diria que mentalment estava confús i sorprès, ja que m'havia mirat les altimetries un parell de vegades, i la primera pujada era una caqueta comparada amb les que vindrien i en aquells moments se'm va fer eterna. I no sé el per què, suposo que al ser d'asfalt hi va ajudar, però estava fet pols i tot just era al quilòmetre 15. La pujada es va acabar al Castell d'Escornalbou, punt de l'esmorzar. Allà hi havia control i begudes i menjar de tot tipus. També s'hi podia observar el mar. Un cop allà vaig decidir agafar el toro per les banyes i mentalitzar-me positivament, a veure si em marxava el mal rotllo.


I ja us dic que al pensar positivament va provocar que el mal rotllo marxés i donés pas a un estat positiu, amb ganes de tornar a començar de 0 la marxa. Doncs amb les piles renovades i carregades vam decidir seguir cap a l'Argentera, una baixada xulíssima i sense asfalt per fi. Això sí que fa recuperar, però per poc temps, ja que un cop a baix tocava la segona pujada del dia, cap al Parc Eòlic de la Serra de l'Argentera. Al pensar en positiu va fer que la pujada fos amena i divertida. Ja poc quedava del baixón. Un cop a dalt del parc decidies escollir la ruta normal per Coll Roig o baixar fins a la Torre de Fontaubella i pujar cap al cim estrella de la marxa, la Mola de Colldejou. I suposo que ja sabeu abans de que us expliqui el què vam fer nosaltres. Vam decidir, de fet ja ho havíem decidit abans de prendre la sortida a Riudoms, que agafaríem el tram llarg: baixar cap a la Torre de Fontaubella per pujar pel dret cap a La Mola de Colldejou, una pujada gairebé vertical i de gairebé 600 metres de desnivell. A més, l'últim tram es faria grimpant!! Quines ganes de descobrir-ho! Us haig de dir que només 40 persones (entre els 500 participants) vam decidir escollir el tram de Fontaubella i a més nosaltres érem els últims en fer-lo. Fins i tot hi va haver en Josep que es va colar i va baixar amb nosaltres, mostrant sorpresa quant se'n va adonar, que ja era a baix de tot.

Parc Eòlic de la Serra de l'Argentera

La Torre de Fontaubella

Exhuberant la Mola de Colldejou
I sí, aquesta última foto és la paret que havíem de travessar si volíem seguir la ruta marcada, presidida per la Mola de Colldejou. En aquest tram començava la tercera i esperada pujada, amb la part final grimpant. I aquí, encara que mentalment estava bé, físicamnet ja començava a notar el pes de les cames i a traduïr-ho verbalment, però com que hi va haver l'últim tram de grimpada encara va ser divertit.


Un cop a dalt sorprenentment una plana. Que bé!! Ja erem a dalt!!


Llavors ens vam limitar a seguir les marques de la marxa, però sorprenentment no passaven per la Mola, cosa que ens va obligar a agafar el camí en sentit oposat per poder arribar fins a la Mola de Colldejou. I per què tantes ganes de fer el cim si la marxa no ens hi feia passar? Doncs perquè la Mola de Colldejou és un 100 cim, i ja que hi erem tant aprop no ens podia passar per alt!!! I per fi quan arribem a dalt ens vam trobar un fet curiós: hi havia un noi i una noia que aparentment no es coneixien, però al girar-se a saludar-nos va resultar ser que eren cosins i encara no s'havien dirigit ni saludat. A més, feia temps que no es veien i ens van bridar amb una esperpèntica locució que vam poder escoltar entre la Mònica i en Brullas, el seu cosí, però crec que amb les imatges ja us en podeu fer la idea

Si no saludes no li desitges salut a la persona... És que no t'he vist, ho sento... La Mònica i en Brullas
El que nosaltres vam fer sense perdre ni un instant va ser convidar-los un dia a casa nostra i també a fer-nos les fotos de rigor pel 100 cims. Acte seguit vam decidir continuar. Ja portàvem uns 30 quilòmetres a sobre, però molt tranquils ja que només ens quedava una pujada i tot baixada. A aquella hora la calor ja es començava a fer notar, però per sort el camí passava per zones arbrades. La marxa seguia pel Coll del Guix, Colldejou i el Barranc de l'Areny. Cada vegada més notava el cansament. Aquesta distància encara era menor que el meu rècord, però les 3 pujades es feien notar. Abans de començar l'última pujada ens hi esperava un havituallament amb aigua fresca per preparar-nos per la calor i la pujada. Allà, astorats vam quedar, hi havia un noi que estava ballant rock dins d'un cotxe (!!!????) (na na naa, na na nanaa, na na naa nanaaaaaaaa!!!!!!...em sembla que era Nirvana) el tema dels DEEP PURPLE "Smoke on the Water"


 i quan ens va veure, va obrir la porta de sobte i tot ballant i emmulant tocar la guitarra ens va portar els vasos d'aigua directament. Que divertit!! I llavors va començar l'última pujada, curta però després de tants quilòmetres!!! I no només n'era una, ja que abans d'arribar a la Mare de Déu de la Roca n'hi havia una altra, com una traca final!! El dinar era als peus de l'Ermita de la Mare de Déu de la Roca, un lloc realment espectacular!! Tant com el control, en el qual podies escollir gran varietat de menjar, beguda,...


Si us haig de ser sincer de gana en tenia poca degut a la calor, però el dianr s'em va posar fenomenal per poder seguir i així poder aconseguir finalitzar la marxa. El que sí que també va passar és que el ritme que duia jo ja no era el normal, fet que va provocar que en Lluís Tuneu fos ell el fotògraf i no jo. Però per sort, mentalment jo estava sencer i vam repredndre la marxa. Quedàven uns 15 quilòmetres per la meta i semblava que ho arribaria a aconseguir. El que sí passava, o almenys a mi m'ho semblava, cada vegada anava més lent, lent,... a l'arribar a Mont-Roig del Camp hi va haver un moment de descans, i per reflexar com estava físicament vaig fer això: (fent comèdia queda molt més dramàtic)



Sí, amb prou feines m'aguantava dret i ja caminava amb el pilot automàtic posat i traient la llengua. Però no era el moment per rendir-se, que ja quedava poc. Fent a poc a poc vam arribar a l'Arbocet i vam fer entrada triunfal tots tres en línia. Jo vaig fer broma que erem els Mosqueperros


Per cert, encara no m'en recordo de com es deien els altres dos apart d'en Dartanyan. En fi, que ja veieu com tenia les neurones. Sols faltaven uns 8 quilòmetres i això feia agafar forces per acabar. El camí era completament pla i amb trams d'asfalt, i tot eren camps d'oliveres i oliveres, terrenys inmensos i totalment iguals... Tot travessant Montbrió del Camp ens vam trobar amb un avi molt simpàtic que va fer broma de mi, es veu que em va veure molt verd!! Jo diria més aviat que estava ja morat i desfet... A Montbrió també vam poder aprendre com arribar a les seves famoses termes (el qual ja volia que em vinguéssin a buscar allà) i que de veritat que no m'en recordaria si hi hagués de tornar. I també en aquesta població hi havia l'últim control. I això volia dir els últims 5 km!!! Ja només quedava un últim esforç!! No era moment d'abandonar!! I que lents van ser!! Fins i tot vaig perdre la sensibilitat de l'olfacte i ja no podia sentir l'olor de res. Però després de desfer el camí començat al matí, vam arribar a Riudoms i no sense perdre'ns a dins de la població (és que sempre igual!) vam travessar la línia de meta després de 12 hores i 36 minuts de sortir de la mateixa plaça!! Els sentiments es desborden i no es poden explicar! Una cosa així l'has de viure! I a més, vaig superar el meu rècord en distància al fer més de 50 km!! I amb ganes de seguir!!

En Josep (ens va acompanyar a la Torre de Fontaubella), en Lluís i la Carme Tuneu i jo
Com a premi ens van regalar una samarreta i ens van fer entrega del diploma. També hi havia una font de cervesa, menjar,... I una dutxa al pavelló municipal d'esports, que es va posar d'allò més bé!! Per acabar d'arrodonir la dutxa el massatge amb alcohol.
Un petit resum de la marxa seria que va ser genial però amb massa asfalt per mi. El tracte humà va ser super excel·lent i els havituallaments molt correctes.

Abans d'acabar la crònica vull donar especialment les gràcies a en Genís que ens va fer de taxista. Moltes gràcies Genís!!

FOTOS


TRACK


VÍDEO