RUPIT - TARADELL

Què tal gent! Quina sort, avui tinc festiu perquè vaig canviar aquest dia per un pont, i ha sigut l'encert de l'any, i perquè m'estic recuperant de la Marxa Rupit-Taradell 2011.
Sobrepassat el límit que em pensava que tindria per aquest any (La Matagalls-Vic), i com que em sentia preparat i amb moltíssimes ganes de provar algun repte més, em vaig apuntar a la XXXII MARXA RUPIT TARADELL, organitzada pel Centre Excursionista de Taradell (CET), una marxa d'un recorregut aproximadament de 43,5 quilòmetres. Això volia dir que faria la MEVA PRIMERA MARATÓ, quines ganes de fer-la. A últim moment em va sortir l'oportunitat d'anar amb cotxe fins a Rupit i que ens vingués a buscar a Taradell, fet que en comptes de ser a les 5 a Taradell vaig poder allargar 1 hora de dormir i quedar a les 6 a Manlleu. Dés d'aquí donc les gràcies a en Genís que ens va portar a aquelles hores d'un Diumenge.
En aquesta ocasió érem la família Tuneu: La Carme, en Lluís i en Bitxo, i jo. Un cop vam arribar a Rupit ja vam veure passar per la carretera 5 autocars. A més, estava plovent bastant, fet que va provocar que deixés la càmera de fotos al cotxe. No vull arriscar-me a que s'espatlli sabent que corria perill. Vam començar la marxa a 3/4 de 7 del matí entre pluja i boira. A la cama dreta se m'intuïa un dolor molt localitzat però a priori sense perill, com una picada d'insecte. Sense pausa vam començar a encarar la primera pujada enmig d'un corriol de pedres, fang i aigua. Al cap de poc un tap de gent ens feia aminorar la marxa fins a Can Rajols, punt on s'acaba la pujada i comença la baixada cap a Tavertet per l'Avenc, punt amb vistes espectaculars de la sortida del sol, però per culpa de la boira ens va permetre veure això:

La pluja seguia insistint, però va deixar-nos una petita treva a Tavertet, primer havituallament. Llavors el camí baixava en picat pels Cingles de Tavertet per un terreny espectacular, i degut a la pluja, molt relliscós. A la Riba de Sau ens hi esperava el segon havituallament i el primer punt de control, amb ambulància inclosa. Es veu que degut a les relliscades els de l'ambulància van tenir feina, molta feina.

Després de l'esmorzar a La Riba tocava baixar per travessar el Pantà de Sau, per després encarar les escales cap a Sant Romà. Abans de pujar vaig trobar coneguts de Sant Julià i ens van explicar que hi havia tants graons com dies té l'any. La Carme els va contar i n'hi van sortir 497 o 487, ara no m'en recordo, però sí que molts més dels que ens havien dit.

Al final de les escales i aprofitant que la pluja ens havia donat una treva, vaig treure'm la tèrmica que duia per si feia fred (estem ja a la segona meitat del mes de Novembre). La veritat és que tenia moltíssima calor i la samarreta ve treure un fum... Per fi podia respirar!! El que no em vaig treure va ser l'impermeable, perquè amenaçava altre cop pluja. Al cap de poc ja tornava a ploure, però feia sol. Sabeu la cançó catalana "Plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol..." Doncs ahir les bruixes de Vilanova de Sau devien quedar calves de tant pentinar-se!!! A Vilanova de Sau ens hi esperava el tercer havituallament i control per agafar forces per pujar cap al Salt de la Minyona. El camí va ser espectacular, travessant pel mig del bosc per un camí humit i amb bolets, amb una pujada final que no vegis. Just abans d'arribar al Salt de la Minyona hi havia el quart havituallament esperant-nos. El cinquè havituallament es trobava abans del Santuari de Sant Llorenç dels Munts. Altre cop pluja i boira, impedint-nos observar les magnífiques vistes d'aquest tram de la Marxa. A la Mina hi havia el cinquè havituallament i control. Allà hi havia iogurt, que s'empassa d'allò més bé quan fa estona que no has menjat res. Al cap de poc vam trobar el Santuari de Sant Llorenç dels Munts:

Ja no hi havia més controls ni havituallaments fins a Sant Julià de Vilatorta, que hi vam entrar pel cantó de Puigsec, lloc a on va parar de ploure i va sortir el sol. Enguany, l'emplaçament del dinar va ser al Parc de les 7 Fonts d'aquesta localitat i no a dalt del Castell.

Hi vam arribar a les 13 hores. Jo vaig comentar amb els de casa que si arribàvem cap a la una del migdia a Sant Julià és que aniríem molt bé, que de normal potser hi arribaríem a les 2. A Sant Julià hi vam trobar més coneguts. Allà vam refer forces per encarar els últims 13,5 quilòmetres. En aquells moments el cansament encara estava controlat, però no la picada de la cama, que un cop passades les escales de Sant Romà de Sau el dolor es va estancar i no va anar a més però dificultant-me fer cada pas. Vaig aprofitar de fer estiraments per veure si així aconseguia esmorteïr una mica el dolor. De moment, per sort, només ho notava a les baixades, i el que quedava era tot pujada fins al Castell d'en Boix. Començar a caminar després del dinar és més difícil que si menges més light, però què hi farem. Després de comentar la jugada amb els altres i saber que hi va haver algú que va abandonar allà, vam encarar cap a Puiglagulla per la carena, que enguant per les obres a l'Eix Transversal, ens van desviar cap a la Font de la Riera, permetent veure que si a la carretera ja és tot un desmanec, a fora encara està pitjor. Després de fer una última pujada vam arribar Puiglagulla:

Llavors, i com tot el recorregut, vam seguir les marques vermelles i blanques (el GR) en direcció a l'Enclusa, que abans d'arribar-hi hi va haver un altre havituallament i a més ens van explicar que no passaríem per dalt, sinó que vorejariem l'Enclusa pels seus peus fins a l'últim havituallament de la Marxa a 1,5 quilòmetres, al Coll de Taradell. Aquí el cansament ja eren figues d'un altre paner i tot ja es veia diferent. Al Coll de Taradell era el PK 39, això volia dir els últims 4 quilòmetres i mig!! Allà al control m'hi vaig trobar una antiga professora d'Educació Física que suposo que em va reconèixer. Com sempre, molt simpàtica. La seva filla em va segellar la fitxa. Quedava un últim tram de pujada fins al Castell d'en Boix

per després començar el descens cap a Taradell per un camí que semblava una patata ondulada, i per sort per mi, ja que a les baixades ja no vaig poder dissimular el dolor i els hi vaig explicar a la Carme i a en Lluís. Una mica més i no em maten!! Boig!! Haguéssis pogut anar al'ambulància cada cop que hi passàvem per davant!! Jo els hi vaig dir que ho havia fet per no fer-los patir des del principi. En fi, ferides de guerra... Aquest últim tram va ser el més pesat, el que sembla que no acabis d'arribar mai, però quan veus que et vé gent de cara ja saps que la meta està molt a prop.

Al cap de 9 hores i mitja vam arribar nosaltres amb un somriure d'orellla a orella.

De record ens van donar una motxilla que fins i tot podies escollir el color i ens hi esperava un local del CET carregta de menjar i beure. La veritat és que a cada havituallament estava carregat amb menjar i beure suficient i amb un personal excel·lent.

I abans d'acabar la crònica dir que gràcies (o la culpa) de que ahir vaig poder fer la Rupit-Taradell va ser degut a la família Tuneu. Realment moltes gràcies!!!


Ah em deixava la picada...

TRACKS